La Diada va escenificar la gran capacitat de mobilització de l'independentisme. També la intensitat del debat que viu el moviment. Sense entrar ara en el fons dels argumentaris, convé fer una pensada sobre les formes i els estils que ha traspuat la celebració. Si hi ha una cosa que va donar tremp al procés i va generar un afegit d'atractiu, aquí i fora -i que no sempre valorem prou-, va ser precisament la forma, l'estil i les maneres que va transmetre el sobiranisme. Un discurs inclusiu, més una innegable capacitat imaginativa, van mostrar una energia guanyadora que ja forma part del patrimoni de la societat catalana.

Les coses han canviat molt. Ja fa temps que el sobiranisme viu instal·lat en la divergència. Però més preocupant que això és la manera en què s'expliciten les discrepàncies. En el cas de la manifestació de diumenge, sorprenia la ira que desprenien moltes de les pancartes, que havien perdut la gràcia per cedir protagonisme a la ràbia o l'insult, amb termes com "botiflers", "traïdors", "Vichy", o bé "okupes de la Generalitat". I no cal recordar el nivell de molts comentaris que es poden llegir a les xarxes socials.

Un sector de les bases i del lideratge independentista haurien de reflexionar sobre les seves formes i actituds, que durant un temps van ser un dels elements d'èxit del procés. Una de les forces de l'1 d'octubre va ser el sentiment generat d'una autoestima reforçada com a poble i com a força col·lectiva. La gent se sentia agermanada entorn uns valors positius i això li donava una cohesió especial. 

El debat profund és necessari i les crítiques poden ser tan dures com calgui. Però si volem construir un país nou, convé aprendre, entre tots, a debatre, a distingir entre discrepància i rebuig, i evitar el parany absurd de la deslegitimació de l'altre. I una cosa que cal evitar és no repetir els errors del passat. Un d'ells és brandar els ultimàtums, que si quasi sempre són un error, quan s'ha perdut embranzida esdevenen patètics. És el que toca si volem recuperar allò intangible que va crear el procés, i és aquell convenciment d'estar en un lloc que valia la pena. 

Però si no es vol per convenciment, la recuperació d'un debat positiu és imprescindible políticament. De debò algú creu que escenificant de manera agressiva les diferències ens farem més forts? Al contrari. S'exigeix fer la independència i fer-la aviat. Però ja no estem al 2017, quan no ens havíem/havien comptat i ara ja sabem que no tot depèn només de nosaltres. I en una negociació amb l'Estat, aquest no es veurà mai forçat a grans cessions si els interlocutors estan dividits i es barallen per deslegitimar-se. L'estratègia del diàleg és qüestionable i pot ser qüestionada severament. Però escometre contra ella des de la histèria i la indignació només farà que impedir que un dia pugui donar fruits.