"Assumeixo el desgast polític i personal", ha assegurat aquest dijous el president de la Generalitat, Pere Aragonès, en la compareixença que ha fet a Palau just després que ERC, en un gest tan inesperat com incoherent, es posicionés a favor d'una proposta del PSC per executar el Quart Cinturó. Un intent que, si no és desesperat, s'hi acosta després de mesos de negociacions i de veure com Salvador Illa, com més s'acostava l'entesa en les converses, més allunyava la rúbrica del pacte. El gest d'ERC -i del president- ve a dir el següent: si no hi ha comptes, no serà per nosaltres; serà perquè el PSC no ha volgut. I, en aquest context, Illa apareix com algú que té una posició de força -els republicans han acabat cedint- però que pot acabar semblant un dirigent intransigent després d'haver dit que pactar els comptes podia ser una qüestió de tan sols un cap de setmana. L'hemeroteca és implacable. 

Què implica el contingut de la compareixença d'Aragonès? Que el Govern necessita amb urgència els pressupostos. Els necessita perquè sosté -com fan tots els governs del món- que només amb els comptes es poden resoldre els problemes de la ciutadania en un context d'inflació i incertesa; i els necessita perquè són el passaport per allargar la legislatura. El problema, la paradoxa, és que aquesta gasolina només la pot proporcionar el principal adversari del president en les properes eleccions, aquells qui aspiren a desallotjar-lo de Palau quan hi hagi els nous comicis. De fet, l'única manera de garantir que hi hagi urnes de manera anticipada a Catalunya -i, per tant, de consolidar la posició d'Aragonès a la Generalitat i fer que l'arribada d'ERC no sigui un parèntesi històric- és que hi hagi nous comptes. Sense oxigen no es pot governar, tant per la situació de debilitat existent -33 escons de 135- i per una qüestió de legitimitat democràtica. 

La sortida de Junts del Govern, tot i que era secretament -o no tant- desitjada per part dels republicans, va suposar entrar en una dimensió desconeguda al Parlament, perquè mai abans un executiu havia estat tan dèbil a la cambra catalana. Una concatenació d'esdeveniments com serien aquest abandonament dels socis, sumada a un fracàs dels pressupostos, implicaria un canvi tan exacerbat respecte les condicions inicials de la legislatura -arrencada amb el suport de la majoria independentista del 52%, de la qual només en queden els números i les cendres- que seria imperatiu anar a les urnes. Per això és tan important que Aragonès tingui comptes aprovats: perquè equivaldrien a una qüestió de confiança, a la pràctica, i perquè podria arribar, com a mínim, fins al 2024. Encara que, per camí, hauria protagonitzat un gir copernicà pel que fa a les aliances. 

Perquè la compareixença d'aquest dijous, de fet, té un revers: Junts, que verbalment sempre havia comptat com a soci potencial, ja no apareix en l'equació. Aragonès pràcticament no s'hi ha referit, i tots els missatges anaven dirigits cap al PSC. ERC, en aquest sentit, és víctima d'una estratègia a Madrid que ha tingut resultats -la reforma del codi penal- però que no ha donat marge potencial al president. Quan es vol jugar al peix al cove -estratègia no només vàlida sinó també legítima, si es repassen les últimes quatre dècades i quins moments han permès a Catalunya incrementar l'autogovern de manera efectiva- és important fixar-se en qui ho sap fer millor. Algú es pot imaginar el PNB sense pressupostos per culpa dels socialistes? A vegades és millor cobrar per avançat. 

En aquest context, si Aragonès no aconsegueix tancar un acord de pressupostos en les properes hores o dies amb el PSC després de la cessió absoluta amb el Quart Cinturó, se'n ressentirà l'autoritat i la legitimitat. El president és un home mesurat, poc amic dels ultimàtums i dels gestos innecessaris, però es troba davant la primera cruïlla real del seu mandat. Sense pressupostos i sense horitzó de taula de diàleg a Madrid, ERC pot veure seriosament tocada la seva estratègia. De què serveix posar damunt la taula un acord de claredat i la via montenegrina per part d'un Govern que no té oxigen financer i parlamentari i que veu com Pedro Sánchez ja ha passat pàgina del diàleg un cop reformat el codi penal? En política, tot està interconnectat i tot té conseqüències. Algunes de més immediates que d'altres, però totes elles tenen impactes. Sobretot en qui té el poder.