Des de fa uns anys, s’ha instal·lat al si de l’independentisme un axioma tan contraproduent com històricament fals: sense la independència, no podem fer pràcticament res. Així, se’ns diu ja sigui obertament o per omissió, que si no som un Estat no es poden fer polítiques econòmiques de cap mena, polítiques per la llengua, per l’equilibri territorial, per la integració dels nouvinguts, per unes institucions catalanes més prestigioses, etc.

Per no estendre’ns més del compte, fem una ràpida visita a un període històric d’ara fa cent anys, la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925). Preguntem-nos: què hauria passat si el President Enric Prat de la Riba, que només gaudia de les competències i recursos de les quatre diputacions provincials catalanes agrupades, hagués pensat en aquests termes? I si hagués dit que l’Institut d’Estudis Catalans, la normativització de la llengua amb Pompeu Fabra, la xarxa de biblioteques, la xarxa de camins, carreteres i telèfons, l’Institut Cartogràfic i el Servei Meteorològic, les escoles d’arts i oficis (com l’Escola Industrial) i un llarguíssim etcètera, no es podien fer “perquè ens cal la independència”, o “necessitem més autonomia?”.

Tot aquest conjunt de polítiques, incloses les que va fer la Generalitat republicana i l’autonòmica després reben el nom de polítiques de construcció nacional, i que la ciència política anomena en anglès nation-building. Fer país, que se’n deia aquí. Aquestes iniciatives són les que han configurat la nostra personalitat com a país, han contribuït a la seva cohesió, ens han dotat de potència econòmica i han impedit l’assimilació cultural per part de l’Estat.

A dia d’avui, però, hom diria que les passes es donen en la direcció contrària. Les iniciatives de nation-building del passat s’esquerden a poc a poc: la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), l’escola catalana, l’ús i el prestigi de la Llengua, la seriositat de les institucions, les polítiques de seguretat, les polítiques industrials i tecnològiques, etc. Es renuncia, fins i tot, a aplicar normatives avalades pel Tribunal Constitucional espanyol. Seguim un camí de deconstrucció nacional, justificat sota el discurs “sense la independència no s’hi pot fer res”.

Els reptes són diversos, i si cal en podem parlar més en articles posteriors. La refundació de TV3 i la CCMA, l’adopció d’un model econòmic i productiu pels propers 20 anys allunyat de l’estacionalitat del turisme de masses i la inestabilitat, la millora de l’educació secundària i de la formació professional per atendre el nostre mercat de treball en les condicions adequades, la transició ecològica i consideració del patrimoni històric i natural com a element identificatiu estructural del país, o l’abordatge d’una nova política lingüística orientada a conscienciar la comunitat catalanoparlant, i a arribar als joves i als nouvinguts, en són alguns exemples.

És absurd desatendre les necessitats que té Catalunya ara mateix en termes de construcció nacional, en espera de la independència. Primer, perquè cap independència activarà de forma miraculosa el nostre enginy ni farà que l’independentisme, que porta ja temps amb un projecte de com a màxim sis mesos vista, passi a tenir el país dels propers trenta anys al cap. I segon, perquè és molt probable que si no s’aborden aquestes qüestions a curt termini, arribem massa tard. En altres paraules: comprometre la viabilitat de Catalunya com a Estat.

És cert que són indiscutibles les limitacions que presenta l’autonomia catalana, de la mateixa manera que és indiscutible que aquestes limitacions no són pitjors que les que trobà Prat de la Riba al 1914. Per tant, es digui el que es digui, disposem de marge per abordar els reptes esmentats, tant des de les institucions autonòmiques com des de la societat civil. I tot allò que sigui materialment impossible de fer, hauria d’estar almenys planificat. Perquè del que es tracta és, en definitiva, de passar d’un independentisme tàctic i curt-terminista a remolc de l’Estat, a disposar d’un independentisme estratègic que pensa a una generació vista.

La batalla no comença amb la independència, sinó ara i aquí. Cal arremangar-se i fer de les pedres pans, com han fet els nostres avantpassats. Ens hi va el país.