A casa, l’estiu, sempre ha estat un enorme cocodril esventrat, un milió d’ulls esguardant-nos des de la profunditat del tedi infinit, el lament nocturn, dolorós, dels murs de la casa escruixits per la calor. L’estiu és la desesperació. També, però, l’aroma torbador de l’exuberant gesmiler del veïnat que ens envaeix amb descaradura el pati reptant per una altíssima murada blanca, el gust de la corfa de llima amarada de sucre i canella, l’aigua dolça del meló d’Alger, l’olor aspra que fan els sexes a l’hora de la becaina.

A l’estiu, el pare i un amic seu treballen per a l’"amo". Comencen al març i s’estan fins a primers d’octubre que és quan comença la temporada de la collita de la taronja. Jornades que comencen a l’albada i acaben al migdia quan el sol ja no es pot resistir de cap manera. Ho fan des que eren quasi uns xiquets i si no fos per aquella feina del ben segur que tant l’un com l’altre ja fa temps que agafarien mosques.

Des de la primavera fins als primers dies de la tardor tots dos, doncs, fan canyes per apuntalar les branques dels tarongers ben carregades de fruita, polvoritzen amb verí per matar els insectes i les males herbes, remouen a colp d’aixadó la terra, escampen nitrat amb les seues mans enormes i aspres... Abans d’arribar a casa sempre paren vint minuts al bar de la cantonada i s’empassen d’un glop un barril de cervesa glaçada. Beuen, fumen com a carreters i solten procacitats una darrere de l’altra. 

Després de dinar el pare dorm o mor amb la mare o no. A mitja vesprada, polit com un senyoret, ix al centre i mata el temps a la porta del local recreatiu de la Cooperativa o al pati del Liberal on els homes juguen a dominó o a les cartes. Moltes vesprades, però, es queda al balcó des d’on veu enfonsar-se lassament, com un transatlàntic fantasma, el dia. Qui sap en què deu estar pensant just en aquells minuts en què la línia de l’horitzó es xucla el sol, se l’engul fins al centre mateix de les seues vísceres. 

La mare es passa el dia ajocada a la seua butaca, ofegada de calor. L’àvia cus i cus i cus mentre remuga paraules incomprensibles, mentre prega per nosaltres a tots els nostres morts... Nosaltres, tres fills sense un bri de futur, ens passem el dia dormint i la nit, en el carrer, com gossos abandonats.

Aquest estiu serà diferent, però. El pare li ha llogat a un amic per un mes un apartament en una ciutat de la costa. És un habitatge fosc, com un puny, ubicat en un carrer que no té cap gràcia, però, tant se val perquè després de molts anys de no estiuejar enlloc enguany ens ho permetrem igual que si fossem una qualsevol família benestant. D’il·lusions també es viu.   

A primers de juliol ens instal·lem amb atifells i menjar per passar un setge de Leningrad en aquell habitatge minúscul. Arribem amb moltes expectatives i, també, sense un duro. Així les coses, a l’última, la vida en aquell apartament penombrós i entaforat en un edifici enorme, lleig, és igual de monòtona que al poble. Durant el dia, exhaustes per la calor, vivim engabiats. El pare cada dia arriba després de dinar. Ve des dels camps de l’"amo" a cavall del seu Vespino blau travessant un grapat de termes, les verdes marjals, l’ànima del vent... Només arribar menja i se’n va a dormir. A boqueta nit eixim plegats a alenar al passeig marítim. El mar a la nit, a les fosques, canta per als pobres.

Quan ja duc una interminable setmana sense ningú amb qui compartir res em compre un quadern cartoné amb el llom encolat entre les pàgines del qual pretenc atrapar tots els monstres dels meus quinze anys, les meues primeres melangies potroses, els meus somnis febrosos, desficis, pors, anhels...

Per aquell temps, estic enamorat d’una xiqueta d’ulls color violeta i cos trencadís. És la dona més guapa del món. Durant l’hivern hem passat moltes vesprades de dissabte tancats en una habitació que dona al corral de la casa. Ajuntem molt les portes del finestró i asseguts un enfront de l’altre, completament vestits, ens magregem fins a gairebé perdre el coneixement. De vegades ella es descorda el sostenidor i se’n duu la meua mà tremolosa fins als seus mugrons que es posen erts i molt durs. Quasi sempre sense adonar-nos-en ens toquen allà les vuit o les nou fins i tot les deu de la nit... Eixim de la casa una mica marejats i avergonyits.

Alguns dissabtes a la vesprada també ens palpem en la foscor d’un bar amb sofàs d’skay on mai no va ningú i on sempre sol sonar un anacrònic Carlos Santana, un Elvis... Sovint acabem el festeig a les escales de l’edifici del centre on viu. Ella es deixa fer, absent, un punt trista, un punt alegre, maldestra, sense esma... En el replà de l’escala, en el pis de sota on viu, ens abraonem...  Ressona el seu panteix, el meu panteix, ressona el silenci, la remor metàl·lica de l’ascensor que baixa i puja completament buit.  

Ara mateix, en aquesta ciutat monstruosa on m’han confinat m’enyore d’ella i en el meu quadern li escric coses que volen ser tan belles com aquelles que he llegit en els llibres de Carme Riera, els primers que he llegit en català.

També m’he comprat una bossa de tela on guarde el meu quadern, el meu paquet de tabac ros, ocasionalment alguna pedreta de costa, un llibret de paper de fumar de la marca Bambú, un parell d’encenedors i algun llibre. A les vesprades em passege per tot arreu amb aquella bossa vagament hippie, vestit amb pantalons curts, samarreta de màniga francesa, calçat amb unes espardenyes rurals amb la sola de cànem, els cabells llargs i unes ulleretes de sol de Lennon amb els vidres verds i la muntura daurada. Amb aquella fila esgavellada em sent una miqueta algú, un poc especial.

Sovint, després d’una llarguíssima passejada m’ature en un bar que hi ha al costat de la discoteca de moda i invertisc el meu pobre capital en un parell de cerveses que sempre se’m pugen un poc al cap i que quasi sempre fan que acabe embolicant-me un canut en un racó del taulell. L’haixix em posa a cent i, a més, m’abstreu d’una existència complicada, plena d’incerteses...

La mare està malalta. El pare... el pare, no ho sé com està. Els meus germans es fan grans i el temps ens fa oblidar el bàlsam dels nostres jocs infantils, els moments de felicitat plena. Tot plegat, ja fa molt que una tristor espessa com la melassa bruta que empastifa les branques verdes dels tarongers fins a fer-los emmalaltir no ens deixa respirar el més mínim bri d’esperança. Som com mosques atrapades en una enorme teranyina que penja de l’infinit.

Fantasiege molt en anar-me’n a Holanda. M’imagine submergit en un camp de tulipes roges i blaves. També fantasiege amb fugir a Alemanya. Potser un dia me’n pujaré a un camió i faré cap en una qualsevol ciutat alemanya com aquell germà d’un amic meu que fa mesos que volta pel cor d’Europa. I fantasiege amb Noruega, amb camps de pomes d’or abocats als penya-segats esmaragda que penetren els fiords. Només faig que somiar nit i dia amb un tresor que del ben segur no existeix. Somie, és clar, també, en fondre’m amb el futur. Somie en escapar, en desaparèixer sol o amb la meua xicota, tant se val... O me’n vaig o em mor, això segur. Somie sobretot en què acabe l’estiu com faig cada estiu des que vaig començar a usar la raó per a comprendre en quina mena de naufragi habitava.

Fumat i una mica begut, assegut en un banc del passeig, deixe que la brisa, el sol, el blau del cel, dissolguen aquesta amargura precoç que de colp m’ha anat assecant la sang a les venes, tornant de cristall els ulls. Ara m’agradaria tornar-me roca o fulla de pi o cuc de seda. De colp, en la llunyania, voreta mar apareixen dues joves completament nues que passegen agafades de la mà, despreocupadament, somrients.

Són roses i tenen la pell color de bronze. Els seus pits són generosos i turgents i es balancegen temptadors, com a càmera lenta. M’hi fixe en el borrissol daurat dels seus entrecuixos, en els seus malucs de pendent suau, en les seues cames tornejades... Mai no he vist dues dones tan belles com aquelles. No deuen ser majors que jo. Potser, pense, han eixit de la profunditat abissal del meu desig, d’una illa secreta, del centre d’un núvol de nata, d’un bosc conquerit per les profetes invisibles que manen del destí, potser del ventre d’un os mort i trinxat per un gegant... Estan tota una eternitat passant per davant meu, lentament, mentre juguen amb els seus peus a trencar les ones que feblement arriben fins a la platja. Els pose nom a totes dues i l’apunte al meu quadern: Hedwig i Vanda. Potser només jo he vist aquelles deesses d’estiu. Qui m’ho podria negar?

En arribar al pis merdós que ha llogat el pare em tanque a la meua habitació, baixe la persiana, rememore aquells cossos nus una i una altra vegada amb la meua mà entre les cames... Pense encara un oceà de tulipes blaves o de clorofil·la, pense els ulls de la meua estimada, la densitat esguillosa del desig. Extenuat em deixe dur per la son. Em rendesc. En aquell moment només puc que esperar el final d’un estiu que encara no sé que matarà per sempre la meua joventut furiosa.