Vicent Flor acaba de publicar un bon estudi sobre l’ésser i el no-res al País Valencià. Es diu Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana. No és el primer intent d’aproximació al fenomen conegut de manera simplificada com a “blaverisme”. Abans uns altres autors, com ara Vicent Bello i Francesc Viadel, ja ho havien intentat, si bé d’una manera més militant, potser més esbiaixada. Flor, que va ser militant de l’anticatalanisme autòcton de jove, escriu des de la perspectiva de les ciències socials. Fa un esforç d’honestedat sociològica. I poc o molt se’n surt. Noves glòries a Espanya ajuda a interpretar la realitat valenciana de les darreres tres dècades. Desentela interrogants i arriba a conclusions gens glorioses però molt interessants.
Com que el blaverisme conté enormes dosis de populisme, Vicent Flo defineix i aborda el fenomen. Seves són conclusions com aquestes: “Els populismes defensen, si més no retòricament, formes de democràcia directa i assembleària, ja que la democràcia representativa implicaria una corrupció de l’‘autèntica’ voluntat popular”. “Es dóna, per tant, un refús més o menys explícit i agressiu de les democràcies representatives, percebudes com uns artefactes burocratitzats i racionalistes, allunyats dels sentiments i de les pulsions integrants del poble. Populismes i nacionalismes, particularment quan se situen en l’oposició política –tant participant d’una estratègia antirègim com d’una antisistema-, acusen la democràcia parlamentària no sols d’avorrida, d’insulsa i d’insípida, sinó de ser un mercadeig d’interessos particulars, que impedirien la representació dels ‘autèntics’ interessos generals”. “En aquest sentit, el blaverisme es manifestarà poc entusiasta de la democràcia representativa (tot i que la farà servir per assolir quotes de poder) i, amb certa freqüència, atacarà els representants polítics, presentant-los com uns usurpadors de la voluntat general que, presumptament els blavers encarnarien”.
Això només és un tast. Hi ha moltes més referències i idees vàlides al llibre en qüestió, que en fan la lectura recomanable. Dit això i només per molestar, ara el lector hauria de fer un petit esforç i hauria de substituir el substantiu “blavers” per “indignats”. Sí, potser l’exercici és excessiu i una mica trampós, però, oh miracle!, pot arribar a funcionar. Tot i que els dos fenòmens no són ni de bon tros equiparables, les seves raons i fins i tot la seva estratègia s’assemblen. Una constatació que en porta una altra: senyors “indignats”, facin-s’ho mirar!