Per molt dur que sigui, hem d'admetre que els catalans formem part, de grat alguns, per força molts d'altres, d'un edifici en ruïnes, que es diu Espanya. Només han passat sis anys des que va entrar en vigor l'Estatut que, en els seus orígens, pretenia ser el garant d'un projecte col·lectiu que ens reconeixia com a nació singular.

La sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut va acabar amb qualsevol possibilitat de seguir enganyant-nos. Catalunya és considerada per l'Estat una comunitat autònoma de règim comú que ha de seguir pagant, callant i obeint. Cornuts i pagant el beure, com sempre. Amb el cap cot i anar-nos empassant un degoteig de renúncies i d'humiliacions.

La duríssima crisi econòmica i social, que a Catalunya vivim amb molta més intensitat que a d'altres comunitats per l'espoli constant al qual estem sotmesos per part de l'Estat, fa molt evident que la situació actual és del tot insostenible. El govern de la Generalitat paga les nòmines perquè demana bestretes i almoines mentre els nostres diners se'n van i no tornen. Ens amenacen amb la intervenció. Més intervinguts, encara?. En nom de la Constitució espanyola i amb la crisi com a excusa   intervenen en matèria educativa, en matèria lingüística, en política de beques, en matèria social...

En aquest panorama certament desolador s'obren petites escletxes per a l'esperança. En primer lloc, cada vegada són més els qui parlen clar. Ja n'hi ha prou d'ambigüitats que només tenen com a objectiu aconseguir majories absolutes. S'han d'acabar les indefinicions. L'opció de construir un estat català sense adjectius ha de ser presentada  a la ciutadania sense subterfugis. Fora d'Espanya, un estat fallit i insolidari, hi ha vida. I els catalans, democràticament, hem de poder decidir el nostre futur.

També és esperançadora la creixent mobilització ciutadana contra les agressions lingüístiques al model educatiu o la campanya en contra dels peatges. Comencem a plantar cara. De raons no ens en falten. Fa pocs dies el ministre Montoro ens qualificava de medievals. I ell ens ho deia pejorativament. Doncs nosaltres li responem. Sí, venim de lluny i per això comencem la campanya de les Homilies d'Organyà com a símbol d'un poble amb identitat lingüística i cultural que vol guanyar ben aviat la seva llibertat nacional. I per això treballem, també, perquè a Europa i al món coneguin la nostra realitat i les nostres justes reivindicacions.

El nostre objectiu col·lectiu és sortir vius de l'edifici en ruïnes en què ens trobem. Ja sabem que fa temps que Catalunya perd, però no és obligatori perdre sempre. Conjurem-nos per guanyar. El premi és un país més sòlid, més just, més civilitzat, més ric. Aquesta vegada, sí. El nostre.