Hi va haver alguns temps en què va prosperar un cert diàleg entre intel·lectuals i escriptors catalans i castellans. Mai ha estat fàcil, perquè el concepte de “generació” lligat a la literatura o al pensament espanyols sempre ha estat marcat pel neguit o el dolor patris. I encara més quan una de les generacions més sòlides de les lletres castellanes –la del 98- va prendre el nom de la data en què es va perdre Cuba i va tenir com a missió sagrada regenerar Espanya des de les arrels castellanes. El basc Unamuno o el valencià Azorín van representar, dins aquest corrent, la fusió diluïda perfecta. Però, malgrat tot, el respecte s’ha obert pas moltes vegades i conservem mostres d’una relació epistolar intensa, per exemple, entre Joan Maragall i els mateixos Unamuno i Azorín. Relacions no sempre fàcils, però articulades sempre des del respecte mutu.

Per això ara hi ha gent sensata que troba a faltar gestos almenys de comprensió des de la riba castellana. A Espanya hi ha escriptors reaccionaris i incòmodes, educats i descarats, abduïts i resistents. Hi ha de tot. I per això mateix es troba a faltar entre tanta fauna pensadora algú que faci un esforç d’entendre aquesta vegada “la qüestió catalana”. O “el problema catalán”, si així ho volen. No deu ser per falta de vocacions o de figures propícies. Un dels escriptors més interessants de les lletres castellanes actuals, Manuel Vicent, és valencià d’origen i també de sentiments. Vicent entén perfectament la realitat del seu país –el valencià- i n’és en certa manera miltant. Tant, que ha fet traduir al català un dels seus llibres de memòries més sentit i perfecte, Contraparadís. I tant també, que, com ell mateix reconeix, alguna vegada s’havia adreçat a Joan Fuster –com a “patriarca”- perquè l’absolgués del “pecat” de no escriure en català. Però tampoc Manuel Vicent no diu res. I a l’altre costat només hi ha violències o silencis còmplices.

Entre les escasses veus que han volgut fer-se sentir per reivindicar els anhels catalans, o almenys per intentar comprendre’ls, només han despuntat la del Gran Wyoming, la de Vicente del Bosque i la de Ramón Chao, pare del cantant Manu Chao, que és gallec i sent els propis colors. I això és tot i això els sembla prou. I encara cal agrair a un agut periodista, un gran entrenador i un escriptor de seient reservat, senzillament, que siguin persones.