Ara a portada

- Pep Martí i Vallverdú
- Redactor de Política a Nació
16 de gener de 2019
Aquest dimecres a la tarda, el Parlament andalús ha elegit Juanma Moreno, el candidat del PP, com a nou president de la Junta d'Andalusia amb els vots de Ciutadans i de l'extrema dreta de Vox. Per primer cop des de l'inici de la democràcia postfranquista, un partit ultra ha tingut un paper central en un canvi de govern a l'estat espanyol. El fet no és gens anecdòtic. Com no és tampoc una casualitat que coincideixi amb unes sessions increïbles del Parlament britànic en què la dreta extrema dels conservadors juga també un paper determinant en els esdeveniments polítics.
Quan el 23 de juny de 2016 una majoria de britànics va votar pel Brexit, deixant astorada l'elit dirigent del Regne Unit i d'Europa, un dels primers missatges d'entusiasme va venir de l'altre costat de l'Atlàntic. Donald Trump, en aquell moment candidat republicà a la presidència dels Estats Units, a qui quasi ningú considerava encara amb possibilitats reals de traslladar-se a viure a la Casa Blanca, va aplaudir la decisió del poble britànic.
Hi ha, enmig de la suma de sortides de to i polèmiques forçades entorn de murs a la frontera de Mèxic i amenaces vàries, línies estratègiques subtils, tanques regressives que es comencen a bastir. Existeix un projecte de la dreta populista basat en la promoció del caos al cor de la Unió Europea. El projecte comunitari sorgit de les cendres de la Segona Guerra Mundial té molts i poderosos enemics, des dels Urals a l'altre costat de l'Atlàntic.
Espanya sol rebre amb lentitud històrica la influència dels moviments ideològics globals. Però és ràpida de reflexos quan es tracta d'absorbir els corrents més regressius que venen de fora. Vox és la manifestació més descarnada dels fenòmens aïllacionistes que han establert arrels en alguns estats nord-americans i en països de la UE. Aquests dies, seguint els esdeveniments a Westminster, veiem similituds en els discursos d'aquesta "internacional aïllacionista". Moltes de les coses que diuen els Trump, els Boris Johnson o els Santiago Abascal són intercanviables. En un món cada cop més necessitat de solucions globals, ells reclamen societats tancades i uns individus aïllats i separats per murs invisibles construïts amb el ciment de la por.
Quan el 23 de juny de 2016 una majoria de britànics va votar pel Brexit, deixant astorada l'elit dirigent del Regne Unit i d'Europa, un dels primers missatges d'entusiasme va venir de l'altre costat de l'Atlàntic. Donald Trump, en aquell moment candidat republicà a la presidència dels Estats Units, a qui quasi ningú considerava encara amb possibilitats reals de traslladar-se a viure a la Casa Blanca, va aplaudir la decisió del poble britànic.
Hi ha, enmig de la suma de sortides de to i polèmiques forçades entorn de murs a la frontera de Mèxic i amenaces vàries, línies estratègiques subtils, tanques regressives que es comencen a bastir. Existeix un projecte de la dreta populista basat en la promoció del caos al cor de la Unió Europea. El projecte comunitari sorgit de les cendres de la Segona Guerra Mundial té molts i poderosos enemics, des dels Urals a l'altre costat de l'Atlàntic.
Espanya sol rebre amb lentitud històrica la influència dels moviments ideològics globals. Però és ràpida de reflexos quan es tracta d'absorbir els corrents més regressius que venen de fora. Vox és la manifestació més descarnada dels fenòmens aïllacionistes que han establert arrels en alguns estats nord-americans i en països de la UE. Aquests dies, seguint els esdeveniments a Westminster, veiem similituds en els discursos d'aquesta "internacional aïllacionista". Moltes de les coses que diuen els Trump, els Boris Johnson o els Santiago Abascal són intercanviables. En un món cada cop més necessitat de solucions globals, ells reclamen societats tancades i uns individus aïllats i separats per murs invisibles construïts amb el ciment de la por.