El nou govern Rajoy, després de gairebé set any de servir-se de la moral del poder respecte del problema polític més important que té plantejat, la convocatòria d’un  referèndum d’autodeterminació a Catalunya, ara, com si d’una proposta del tot sorprenent es tractés, planteja diàleg. I oferint-se, doncs, a parlar-hi, amb el govern Puigdemont, evidencia com fins ara s’havia instal·lat, còmodament, pel que fa al “problema català”, en l’immobilisme. Per acabar-lo, aquest immobilisme que polititza la justícia, es fa del tot imprescindible el retorn a la Política. I tornar a la Política obliga a parlar. Per què? Doncs perquè el diàleg és el pas previ a la negociació. Tot just perquè n’és l’avançada, de la negociació i d’una posterior entesa.

El diàleg es fa tan imprescindible en l’esfera privada, en la convivència més propera, com en les relacions públiques. Polítiques. Com es resolen els conflictes que demanen de tractats de pau? Tot i que sovint és en el terreny de la política on de vegades es fa més difícil d’acceptar i més complicat de posar en pràctica; potser perquè les diferències ideològiques porten a allargar situacions d’enfrontament si no tenim en compte que també les idees tenen valor per oposició. I és que el discurs polític que dibuixen situacions de conflicte, com el que vivim Catalunya i Espanya des del 2010, pot fer-se inveterat, certament, però com més fonda és l’arrel, més difícil es fa de reconduir.

Mariano Rajoy i els seus ministres deien, fins ara, que es podia parlar de qualsevol cosa excepte de propostes que podien trencar la unitat d’Espanya; justament del tema polític que tant el president Mas demanava i el president Puigdemont demana de resoldre políticament. Catalunya en volia parlar llavors i en vol parlar ara per poder arribar a acords i prendre una decisió.

Deia Chaïm Perelman, en la seva Nova retòrica. Tractat de l’argumentació, i citava Josep Ramoneda, que l’estructura del discurs és com la d’un teixit, en què la seva solidesa és superior a la de cada fil de què és format. Parla de “raons polítiques” com l’espai de l’argumentació. I descriu com és de diferent una conversa, un diàleg, quan els interlocutors saben si han de prendre una decisió o si simplement, de la conversa, no n’ha de sortir res de res.  Si sabem que la conversa ha de derivar en una negociació, hi anem condicionats, amb propostes, i amb arguments per convèncer.

Per tant, si a Madrid finalment s’avenen a voler parlar del tema que els planteja Catalunya -que és tot un altre que els incompliments legislatura rere legislatura reclamats-, ja no hi poden respondre, al nostre “parlem-ne” -de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació-, amb un “de referéndum, ni hablar”. Perquè és aquest el tema polític que cal resoldre políticament. Allà i aquí. I la conversa sobre la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, arribats fins aquí, ja no demana contraprestacions per no haver-lo de convocar. Ara ja és tard. Massa tard.