L’últim cop que a Espanya es va derogar alguna llei considerada en el seu moment un avenç social va ser al 1939. El règim franquista, a banda d’enderrocar el sistema democràtic de la República, va fer marxa enrere en conquestes com ara el dret de divorci o la mateixa despenalització de l’avortament implantada per la ministra de sanitat Frederica Montseny d’una banda, i per la Generalitat de l’altra, a poc de començar la guerra. Hi podríem afegir una pila més de disposicions i drets que havien fet del règim republicà un dels socialment més avençats de l’època. 75 anys després, ens tornem a trobar amb un govern que retalla un dret adquirit, i un cop més, aquest dret és la interrupció voluntària de l’embaràs, tal i com estava regulada des del 2010.

Les legislacions sobre aquesta mena de matèries responen habitualment a una demanda social, a l’evolució dels costums, i la societat espanyola no ha experimentat des del 2010 un retorn a conviccions passades com per justificar una llei d’avortament més restrictiva que la de 1985, aprovada pel PSOE quan encara es podia sentir la remor del 23-F. El projecte de Ruiz Gallardón ha rebut queixes fins i tot des de dins del PP, i anàlisis negatives de la premsa estrangera. I tot i això, el ministre la qualifica d’avançada, progressista, i model per a altres països europeus. Mentrestant, les protestes espontànies contra la llei són reprimides amb una duresa pròpia d’altres èpoques.

Perdó, no sé si “d’altres èpoques” és una expressió prou adequada. En realitat, impedir les manifestacions d’aquesta mena està en l’esperit d’una altra llei estrella del govern espanyol: la de seguretat ciutadana. També aquí ens trobem amb un pas enrere respecte a legislacions anteriors, i gosaria dir que amb un xoc de legitimitats entre disposicions legals i drets fonamentals.

Projecte de llei d’avortament i llei de seguretat ciutadana són mostres d’una concepció molt determinada dels drets individuals, i hi podríem afegir més exemples, en matèria d’immigració, política social, ensenyament, sanitat. Mesures que, esquitxades pel degoteig de casos de corrupció, conformen una imatge trista de democràcia de sèrie B.