Democràcia fràgil

18 de gener de 2012
Espanya té un problema amb la seva història. Fa tres anys vaig viatjar a Israel per un reportatge que explicava qui eren i com actuaven els darrers caçadors de nazis que viuen –i treballen- en aquest país. Un dels temes que vam tractar fou la col·laboració de l’Estat espanyol amb la Fundació Simon Wiesenthal a l’hora de perseguir aquells nazis que després de la derrota del III Reich havien fugit de la justícia. Ja és ben conegut que alguns nazis buscats pels aliats van gaudir de la protecció de Franco. Des d’Israel, polítics i historiadors m’indicaven que Espanya, ni en dictadura ni en democràcia, ha col·laborat mai en la qüestió dels col·laboradors del nazisme. “Espanya té un problema amb la seva història recent que no ha sabut resoldre”, concloïa un expert en la matèria des de la Universitat de Jerusalem.

Arran de la mort de Fraga Iribarne he recordat allò que m’explicaven els meus col·legues jueus. No pas perquè don Manolo fos a la llista negra de Wiesenthal, que no hi era, però sí perquè Fraga fou un personatge actiu durant la dictadura franquista, còmplice de sentències de mort i company de viatge d’alts jerarques franquistes que sí van ajudar a criminals de guerra de la Segona Guerra Mundial. Però no és el motiu d’aquest article fer un judici històric del ministre de Franco, sinó denunciar una vegada més els greus dèficits d’una transició en la qual no es va fer una profunda reflexió d’allò que havia succeït a Espanya en els darrers quaranta anys. Diuen que no era el moment de passar comptes. Diuen que l’amnistia ho taparia tot. Van confondre, malauradament, l’amnistia amb l’amnèsia i la cautela amb la covardia.

Ni el cap de l’estat, nomenat per Franco, ni la majoria de polítics i partits polítics no van tenir allò que cal tenir per afrontar una nova realitat. Si es volia democràcia de veritat, la primera decisió democràtica havia de ser jutjar aquells que havien negat la democràcia, aquells que van tirotejar i violar l’estat de dret amb decrets feixistes, sumaríssims i una depuració sistemàtica utilitzant el terror, la coacció i la prohibició com a discurs únic. Fraga Iribarne no només va demanar disculpes per haver participat d’aquest discurs, sinó que lluny de penedir-se’n, se’n vanaglorià fins al darrer dia.

El triomf del franquisme no és haver aguantat dempeus durant gairebé quatre dècades i que el dictador morís en un hospital sinó haver allargat la seva ombra fins als nostres dies. Moltes de les pors i dels dubtes que massa vegades posen en entredit la nostra dignitat nacional són una conseqüència traumàtica d’una dictadura que devorà la majoria de les ànimes dels nostres conciutadans. L’aplaudiment i reconeixement públic del ministre Fraga reconvertit en polític constitucional confirma el diagnòstic i ajuda a entendre perquè moltes persones recorden amb certa simpatia allò d’“una, grande y libre”, sobretot el concepte ó d’“una” i “indivisible”.

Fraga ha mort, però el seu concepte d’Espanya és més viu que mai des del 20-N (del 2011).