Ara que els pressupostos centraran els titulars i, per força, la negociació dels comptes remet a la CUP, és una bona oportunitat per actualitzar el protagonisme d'Artur Mas, al partit i al país. L'expresident de la Generalitat va ser el gran damnificat per les exigències dels anticapitalistes, perquè la legislatura i el procés haurien embarrancat si Mas no hagués fet un pas al costat, forçat i al límit del calendari. El líder de CDC -ara PDECat- va cedir el relleu a Carles Puigdemont, però va conservar la presidència del partit, que ha canviat de sigles i d'executiva, una mutació pendent de completar-se i no exempta de tensions des que la militància no va acceptar una refundació tan clarament tutelada. 

Del primer consell nacional del PDECat se'n poden extreure dues conclusions: la formació necessita armar-se ideològicament amb certa agilitat i la plataforma que pretenia construir Mas per eixamplar l'espai convergent en el procés de refundació és avui un projecte diluït. Sobre la definició ideològica ja va fer una advertència, mesos enrere, el conseller de Cultura, Santi Vila: "La nova CDC no ha de ser una mala còpia d'ERC". Vila va fer emergir les veus crítiques que qüestionaven el trajecte fixat per Josep Rull. Marta Pascal, que ha heretat el timó, s'empara en la tesi que el PDECat ha de ser un "constructor de majories", i no li falta raó si el partit aspira a ocupar la centralitat. Primer, però, haurà de falcar les parets ideològiques i dotar de contingut les sigles, sabent que avui la construcció de majories és una operació més complexa que mai. Fugint del rumb socialdemòcrata, les veus de la Convergència de sempre insisteixen que l'espai orfe és el catalanisme liberal. I això ens remet a Mas i aquell missatge business friendly que sempre més s'associarà a la seva figura.

El moviment polític que aspirava a bastir Mas ha rebaixat ambicions i farà de fundació del PDECat, encarregada també de la feina de think tank del partit. Mas no ha deixat els fogons i ara assumeix repensar l'estratègia a "tres anys vista", un rol que ha de ser complementari al de Puigdemont i al de Pascal. La de Mas és una figura reconeixible per a l'establishment, com ho va demostrar aquest dilluns l'empresariat que el va escoltar en el dinar-col·loqui de la Cambra de Comerç. El poder econòmic és poc amant del risc i veu en ell un home d'ordre en temps d'incerteses. No és estrany, doncs, que en la primera pregunta ja se'l qüestionés sobre si tornarà a ser candidat a la presidència de la Generalitat. Mas no vol ni pot ser categòric sobre el seu futur, perquè ni pot comprometre Puigdemont -seria una deslleialtat- ni tancar-se portes abans d'hora, fet que equivaldria a un acte d'imprudència política. 

Mas va enviar aquest dilluns dos missatges a l'empresariat. El primer, que la defensa del referèndum és una posició irreversible -tot i les seves reserves a la proposta inicial de Puigdemont- i que requerirà una "mobilització permanent". El segon, que passi el que passi, Catalunya i Espanya s'hauran d'asseure en una "negociació". Una recepta amb voluntat tranquil·litzadora que inclou una dosi extra de compromís amb l'ordre: Mas va assegurar que el seu partit vetarà situacions "d'inseguretat jurídica personal o empresarial". Sap l'expresident que una part del país arrufa el nas quan apareix la nebulosa de la desconnexió i que aquest pastís electoral encara no té propietari, una (última) oportunitat per al PDECat. Perquè des de la talaia de Mas s'observa meticulosament cada pas del procés. No fos cas que es requerissin de nou els seus serveis.