Hem passat del desbordament democràtic al desbordament emocional. Ja em perdonareu que no recordi qui va pronunciar la frase aquesta mateixa setmana, però les hores de ràdio i televisió i tots els articles i tuits que consumeixo (consumim) m’han emboirat el cervell.

Un desbordament emocional que veig a tots els àmbits, família, amics i feina. Els que estan molt il·lusionats però amb una mica de por i els que tenen molta por però no poden reprimir una mica d’il·lusió. Fa una setmana estàvem ocupant escoles per poder votar a partir de diumenge a primera hora. Alguns només hi vam estar una estona, d’altres s’hi van passar la nit i fins i tot el cap de setmana. Amb la joia pel que vindria, una serotonina desenfrenada –gairebé infantil en una mena de convivències a escola improvisades– que es va anar esvaint diumenge a cops de porra i vexacions sexuals.

Dilluns la cara de tothom em recordava a la del 18 d’agost, la cara de l’endemà dels atemptats a Barcelona i Cambrils. Al matí del 2-O semblaven dir “no puc creure el que ha passat però ens en sortirem, és clar que sí”, mentre que al vespre ja eren una mica menys optimistes: la incredulitat deixava pas a un sever emprenyament.

Una imatge, la d’una mena de Robocops estomacant persones grans, que costarà de deslligar-se de la ufana marca Espanya de cara a l’exterior. Enric Millo ha demanat disculpes per les persones ferides, sí, però no és suficient. No és com quan estàs nerviós, li dones una mala contesta al company de feina i als cinc minuts o l’endemà vas i et disculpes i ja està. Ha estat una mala praxi i un abús de poder basat –com tot– en un delicte imaginari, el de la convocatòria del referèndum. Un delicte que va eliminar fa 12 anys del codi penal el govern de Zapatero.

El Secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat, Oriol Amorós, deia que amb insults als catalans com que estem abduïts o que ens han rentat el cervell se’ns deshumanitza i això dona legitimitat a l’agressió. Com va ser portat a l’extrem en el cas dels jueus per part dels nazis o com passa amb la cosificació de la dona, que rebaixa sovint la gravetat de les agressions sexuals i la violència masclista.

El think thank que deuen haver organitzat els últims mesos a la Generalitat barrinant escenaris i plans de contingència diversos per poder posar les urnes i fer el recompte de vots contrasta amb la irreflexió i la impulsivitat del govern de Rajoy encomanada ara al rei Felip VI, que té massa en ment l’article 155 de la Constitució i massa poc el 61, aquell que diu que el monarca ha de “respectar els drets dels ciutadans i de les comunitats autònomes”.

En un punt que sembla cada cop més clar que és de no retorn, el govern central tant envia cossos policials a vaixells ridículs un dia com s’inventa un altre un decret llei per facilitar la sortida d’empreses de Catalunya. Si això no és un gol en pròpia porta i legitimar que Catalunya ja ha marxat d’Espanya que vingui Déu i ho vegi.

I per tot això el meu cap no para i té una mica de respecte (angoixa?) del que passarà amb la probable DI (no DUI, que la unilateralitat ja no té sentit un cop referendada per les votacions) però alhora el meu cor té il·lusió del que està per venir... i al meu cap li fa pànic que alguna conseqüència pugui afectar la meva filla però llavors el cor em batega i em diu que és per ella, precisament, que volem fer les coses més bé. I que clar, que fer una DI és molt fort, però “i què pensaves que passaria? Si vas llegir la llei de transitorietat, ja era això”. I llavors vull creure en els plans de contingència, en les il·lusions, en la Taula per la Democràcia, en la mediació i en les mirades de complicitat al carrer, com les del 18-A i les del 2-O. I en la poesia i en Clementina Arderiu quan diu que cantava “Damunt la terra que alça un clam i esqueixa el vel que l’oprimia”.