Em va sortir l'altre dia en una sobretaula: descansar. No ho sé, trobo que fa dos anys que l'independentisme actua "como pollo sin cabeza" i que no troba el to. I com que no m'agrada pensar que som dolents, o tramposos, o mentiders, prefereixo pensar que ens toca descansar. Què vol dir descansar? No vol dir plegar ni anar cap enrere, vol dir agafar forces. Crec que ens cal, perquè veig que ara estem en una competició surrealista de qui comet més errors. Qui es posa més pilotes als jocs de malabars, en lloc de qui se'n treu. I les pilotes sempre acaben per terra, i l'espectacle es fa més i més patètic, i potser sí que tocaria tornar a estudiar abans de posar-se a treballar. De vegades no veig un altre camí, per a tornar a obtenir un cert èxit, que seure al marge i reflexionar. No ho sé. El que passa és el següent:

Que també m'angoixa estar en pausa. Que la repressió en canvi no s'atura, que els errors no són de tothom sinó d'algunes decisions d'alguns líders, i que una pausa podria produir l'efecte de desanimar. O de desactivar. Tot i això, penso que tant de bo algun líder tingués el poder de convicció de demostrar que l'únic camí per a tornar a agafar les regnes és el de prendre una mica d'aire. Ara mateix res no ens sembla bé: ni els pactes que fan els partits, ni la manca d'unitat, ni la unitat per a fer que, ni les samarretes de l'ANC, ni l'escepticisme, ni la il·lusió, ni les crítiques destructives de Twitter, ni les crítiques constructives de Twitter, ni els missatges subliminars entre partits, ni els flirtejos amb Pedro Sánchez, ni el paper de la UE, ni de Luxemburg, ni les accions confuses del president Torra, ni en Boye i les crispetes, etcètera. Potser, si no ens agrada res, és que estem sense energia. Potser és que qualsevol cosa que fem, ara mateix, no sortirà. Quan això passa, no és un bon moment per a calmar-se i esperar que deixi de ploure? O que escampi la boira? O no sé quina altra metàfora muntanyenca fer servir?

Doncs jo goso dir que potser sí. Que els partits han de retrobar el seu paper, la seva identitat i els seus lideratges. Que, si cal fer nous partits, també. Que estem pendents de la sentència, tant la de Marchena com la de Luxemburg, com possiblement la de La Haia, i francament. No sé si té sentit fer voltes a tota velocitat si del que es tracta és d'estar a l'espera. Que refer-se de l'hòstia no hauria de durar tant? Cert: dos anys ja són molts, i ja hauria hagut de veure's algun senyal de redreçament. Però crec sincerament que a cada passa que fem ho empitjorem, i ho vaig començar a intuir quan vaig veure que, si fa dos anys estava pendent d'un procés d'independència del meu país, ara estava pendent del fet que un advocat calb celebrava que li haguessin admès a tràmit una demanda.

Sé que no és poc. Sé que és dur. Sé que s'hi esmercen molts esforços i això que escric no és cap crítica als que hi dediquen hores i talent. El que escric va dirigit més aviat a la ciutadania: pot ser que ens calmem, que no afluixem en les exigències però potser sí en el ritme, i aleshores segurament encertarem millor els trets. No podem anar disparant en totes direccions, i encara menys en direcció a nosaltres. Ens acabarem matant. Com els borratxos de discoteca que es barallen al carrer perquè sí. Perquè no ha anat bé. El què. No ho sé. Ni tan sols ells ja se'n recorden.