Un personatge com François Mitterrand no m’ha fet mai el pes. Però no em costa de reconèixer que va tenir assessors de nivell, sobretot durant el seu mandat presidencial, com ara Jacques Attali i Pascal Boniface, dos intel·lectuals d’esquerra prou reconeguts. El primer sostenia que la cohesió social d’una comunitat exigia reforçar la llengua nacional com a llengua comuna dels seus habitants, al marge de quin fos l’idioma familiar de portes endins. El segon defensava que les seleccions esportives nacionals són un element positiu per a la creació de consciència comunitària i d’identificació amb un projecte nacional avançat. 

No cal dir que, en el nostre cas, l’èxit d’Espanya ha estat absolut: la llengua comuna de la societat catalana ja és l’espanyol, amb la col·laboració insensata de tants catalans que Joan Fuster anomenava “obsequiosa predisposició indígena”, i la selecció nacional de futbol amb la qual s’identifica tanta gent, molts independentistes inclosos, és l’espanyola. Em costa, francament, d’imaginar-me patriotes irlandesos, escocesos o gal·lesos aplaudint els gols anglesos, els independentistes de Nova Caledònia emocionant-se amb França o els sahrauís saltant de joia amb el Marroc. El nostre independentisme demostra, sovint, una notable inconsistència nacional, cultural i política. Tants segles d’alienació nacional fan el seu efecte, el primer dels quals normalitzar l’anormalitat.

Acabat feliçment el Mundial per a la salut mental de tothom, hem sobreviscut a l’onada de xafogor nacionalista que ho ha amarat tot de suor simbòlica, a l’ombra de totes les banderes. Bé, de totes, no, perquè la nostra no s’hi ha vist i, a més, l’hi han prohibida. Quan batlles independentistes instal·len pantalles gegants pagades amb diners públics per veure la “Roja”, portaveus de partits independentistes al Congrés de Diputats es mostren com a hooligans de la selecció espanyola i culers independentistes vibren amb la selecció “rojigualda” perquè hi juguen titulars del Barça, vol dir que som un poble descentrat, una nació que no està autocentrada, sinó que el seu centre és, paradoxalment, un altre, justament la nació que l’oprimeix. En aquest cas, doncs, ens hem convertit en simple perifèria d’un altre centre que no som nosaltres mateixos: Espanya. Pagar pantalles gegants quant s’ofereix el partit de franc per televisió no és malversació? Hi intervindrà la Fiscalia? Ho denunciaran els partits i entitats independentistes?

Quan algú intenta alçar el cap, nacionalment parlant, en forma de símbols distintius, a l’instant surt l’obsessió desqualificadora i menyspreadora de certs sectors, sobretot “progressistes”, contra la potenciació de qualsevol element simbòlic nacional, però només si és català, clar.  La crítica sempre és unilateral: mai no s’adreça contra els símbols espanyols, ni els de cap altre estat, encara que siguin estats minúsculs, pel territori, la població, l’aportació cultural o el pes econòmic. I s’oblida que l’expressió simbòlica de les comunitats nacionals és un fenomen universal, sense excepcions, i en si mateixa no és bona ni dolenta. 

Però, a més, en el nostre cas, una nació sense estat, que ha rebut i rep grans contingents d’immigrants, els elements simbòlics compleixen una funció positiva, ja que ajuden a fomentar la cohesió social i permeten la identificació personal amb una simbologia col·lectiva i reforcen el caràcter inclusiu del país. Hi ha un nivell elevat de perversitat en la suposició que el grau de sensibilitat social d’un govern es mesura en funció del seu grau d’insensibilitat nacional. Si així fos, hauríem de concloure que la sensibilitat social d’algun govern estatal del sud d’Europa ha estat i és nul·la, atesa la seva preocupació prioritària per l’hegemonia del seu nacionalisme, banal, camuflat o disfressat.

Catalunya rep molta més immigració que la mitjana de l’Estat i necessita més que mai factors de cohesió social i és evident que els elements simbòlics hi contribueixen.  Aquests fan una doble funció: externa, com a identificadors d’una comunitat nacional davant del món, i una altra d’interna, com a cohesionadors de la societat entorn d’un projecte de vida en comú i uns valors, referents i interessos compartits. Per això no podem cometre la frivolitat de renunciar-hi, ni al català com a llengua comuna, ni a competir esportivament amb els nostres colors. 

Una societat ben travada, sòlida, articulada amb força en l’interior, amb una personalitat identificable amb naturalitat, està molt més ben situada per progressar, adaptar-se als canvis i superar tota mena de reptes que no pas una societat nacional feble i amb problemes crònics d’autoestima i poca confiança nacional en les seves possibilitats presents i futures. Una societat nacional que no es veu ella mateixa com a “tot” i el seu propi centre i, en canvi, només es percep com a “part” i perifèria d’una altra, està condemnada a l’extinció.

La darrera decisió de TV3 supera ja tots els límits del provincianisme més estúpid, cosa que semblava ja impossible. Després d’anunciar a bombo i plateret que aquest dilluns s’emetria un capítol extraordinari de la sèrie Com si fos ahir, resulta que, finalment, se n’ha suspès l’emissió i ajornat fins dimecres. Per què? Per no perjudicar un programa d’aquelarre espanyolista que, simultàniament, retransmetien TVE, 24 Horas i Todo Deporte: tres cadenes alhora! Com si això no fos prou, TV3 no només ha deixat els seus televidents fidelitzats amb la sèrie amb un pam de nas, sinó que, a més, s’ha sumat al festival nacionalista espanyol emetent també, íntegrament, la cutrada pel canal Esports 3, programa que ja oferien tres cadenes més...

Hi ha tot d’exemples diaris que demostren que no som un país autocentrat. Quan en un final d’etapa als Angles (Capcir) els mitjans de comunicació s’hi refereixen com a població “francesa”, amb la mateixa contundència amb què qualifiquen de bombers “francesos” els de Perpinyà, queda clar que són afirmacions fetes des de la mentalitat espanyola i no catalana, perquè es pren Espanya com a referència bàsica, com a centre lògic, tant se val que, més enllà de la frontera francoespanyola, nord enllà, continuï sent terra catalana.

Quan davant d’un incendi a Andalusia, per desgràcia amb víctimes, els telenotícies de la TV pública catalana s’obren amb aquesta notícia i hi fan anar periodistes per informar-ne en directe, vol dir que hem perdut el món de vista i, sobretot, el lloc que nosaltres hi ocupem. Quan, durant dies i dies, s’envia un equip de TV3 a l’Àfrica, per seguir la irrupció d’un volcà a les Canàries, el nostre provincianisme perifèric arriba a uns límits ben ridículs. Quan...

Quan el líder d’un partit independentista català a Madrid (ERC) no converteix la independència del seu país en la prioritat política, sinó que aquesta és la unitat de les esquerres de l’Estat que n’oprimeix la seva gent i que n’impedeix un nivell elevat de benestar, la condició de perifèria no pot ser més lamentable i indicativa que, per al portaveu en qüestió, el centre de gravetat no és el país que representa, sinó un altre. Només per al portaveu o ho és també per al seu partit? 

Al llarg de la història, sempre s’ha donat el cas que quan un polític català és elogiat, aplaudit i valorat positivament a Espanya, vol dir, simplement, que ha deixat de ser vist com un perill real per als seus interessos i sí com un aliat o un còmplice, inconscient o no. Els polítics catalans odiats, criticats i perseguits per Espanya són els que, realment, representen un perill per a ella i la seva integritat territorial. Les lloances espanyoles mai no s’han adreçat a cap independentista català, excepte quan la independència ha deixat de ser-ne la prioritat per a aquest.

I posats a estar descentrats, el palestinisme fervorós i acrític que ho envaeix tot, simbologia inclosa, indica com estem disposats a mobilitzar-nos i a fer el que calgui per altres causes, excepte per la nostra. El president Companys, el 1940, quan tot semblava perdut, afirmà: “Totes les causes justes del món tenen els seus defensors, Catalunya només ens té a nosaltres”. Si nosaltres no defensem la nostra causa justa, qui ho farà per nosaltres: l’esquerra espanyola o francesa? Quan Aznar rebutja acords amb Junts perquè és partidari d’una “mayoría nacional de derecha y de izquierda” sap què significa “nacional”,  està perfectament centrat en el seu país i els seus interessos i no està per romanços. Tan clar que sempre ho han tingut ells i tan poc nosaltres...