Els darrers dies hem pogut escoltar varies noticies contradictòries que posen en qüestió l’anomenada “transició espanyola”. En el context del procés d’autodeterminació català i per iniciativa de la Comissió de la Dignitat s’ha presentat al Parlament una proposta de llei de reparació “jurídica” de les víctimes del franquisme. Aquest instrument legislatiu pretén declarar nul·les les sentencies dictades per la jurisdicció militar espanyola emprant consells de guerra contra ciutadans catalans. Aquesta nul·litat rauria en les competències plenes en l’àmbit de la justícia de la Generalitat de Catalunya segons l’Estatut del 1932 i la legislació derivada. S’argumenta, a més, que la legalitat no hauria estat restablerta a Catalunya fins la restauració de la Generalitat per la llei 41/1977. Per altre banda, i en un sentit contrari. escoltem com aquests dies la instrucció del Procediment 4591/2010 anomenada “querella Argentina” ensopega amb la no col·laboració de la Fiscalia contravenint els tractats internacionals signats per l’estat espanyol en matèria d’extradició i auxili judicial entre els països que els juristes anomenem democràtics i de dret. S’argumenta en aquest sentit que existeix una llei d’amnistia del 1977 que empara els crims comesos per les autoritats espanyoles durant la dictadura.

Tot plegat ens hauria de fer reflexionar al respecte sobre quina “legalitat” vigeix actualment en territori català i si aquesta es legítima o emana d’un monopoli de la violència viciat doncs té un origen criminal segons els estàndards internacionals. Mirem enrere, al 1938 l’exercit espanyol insurrecte a la República Espanyola va decidir il·legalment abolir la Generalitat. Així que, un cop conquerit el nostre país i fins el 1946, instaura el “Servicio de Ocupación” com a màxima autoritat civil i militar a Catalunya, un model que tristament els nazis després exportaren a d’altres països, aquest organisme s’encarrega de destruir qualsevol vestigi de democràcia mitjançant l’ús d’un seguit de lleis que després foren validades per la Constitució Espanyola del 1978 en tant que incorporades a l’ordenament jurídic espanyol. Parlem de lleis com la llei de responsabilitats polítiques de 1939 i 1942, llei de repressió de la maçoneria i el comunisme de 1940, etc. Alguns em direu que aquestes lleis foren derogades expressament per la llei de la memòria històrica del 2007 doncs bé les lleis s’han derogat ex lege però els seus efectes en cap cas doncs hi han milers de particulars i persones jurídiques que foren espoliats dels seus patrimonis i drets i avui dia encara no han rebut cap rescabalament

Si deixem de banda el punt de vista material i anem directament als danys personals, és a dir als delictes contra les persones, ens trobem amb una situació més greu resulta que l’any 1977 es sanciona una llei anomenada d’amnistia on l’estat espanyol s’autoexonera dels crims comesos fins aquella data contra els seus propis ciutadans parlem de delictes de lesa humanitat imprescriptibles que inclouen desaparicions forçades així com tot tipus d’assassinats, tortures, violacions i accions contra la integritat física i moral de les persones. Aquesta llei ha estat condemnada per l’ONU, és contrària a la Convenció Europea pels Drets Humans, els tractats de la UE i als principis que regeixen l’OSCE (Organització per la Seguretat i Cooperació Europea) del que l’estat espanyol n’és signatari. Aquest precedent ha convertit Espanya en un model d’impunitat molt lluny de la justícia transicional aplicada a altres països que han deixat enrere períodes dictatorials com per exemple Sud-àfrica o als països llatinoamericans, aquest vici d’origen produeix que al llarg dels darrers 40 anys posteriors a la Constitució del 1978 fins a dia d’avui s’hagin succeït violacions dels drets humans amb casos especialment punyents a Euskadi i Catalunya per tot plegat es imperatiu que si volem ser sobirans “desconnectem” d’aquesta mala praxis, el Parlament català hauria de derogar expressament la llei d’amnistia del 1977 així com la resta de legislació repressiva produïda per la dictadura i revalidada pel règim constitucional del 1978.

Cal crear una eina legal per reparar els crims i a l’hora implementar una institució reeixida com es la constitució d’una Comissió de la Veritat per investigar els fets, escoltar les víctimes i determinar els culpables. Catalunya ha d'encarar el seu futur resolent el seu passat, no n’hi ha prou en invalidar sentencies a instancia de part cal d’ofici desconnectar del franquisme, es necessari si volem exercir el nostre dret a decidir sense por a que les ombres del passat pesin sobre la voluntat del poble català, per això la paraula impunitat haurà de ser desterrada de la futura República Catalana, quina millor manera de fer-ho seria que aquestes previsions s’incloguin en una futura llei de desfranquització. Quin honor pot ser més gran pels nostres diputats que prendre testimoni de la sobirania del Parlament de Catalunya emmudit per la barbàrie franquista al 1939. Trenquem el silenci legal, no hi ha reparació possible sense justícia i no hi haurà justícia en tant no delimitem l’obra del legislador català de la corrupció legal imposada pel dictador i els seus epígons constitucionalistes, l’imperi de la llei catalana ha de prevaldre davant la “raó d’estat” espanyola, aquest i no altre ha de ser el far que ens dugui a bon port enmig de la tempesta jurisdiccional que s’acosta.