La societat catalana viu un procés de recomposició que es podria representar, metafòricament, com el d’un trencaclosques dispers i desordenat. Les peces que l’integren no només provenen d’universos polítics i institucionals diversos, sinó que configuren fragments incongruents d’un quadre encara indefinit. Tot plegat genera una sensació persistent d’indeterminació, de provisionalitat i de manca de relat. No avancem cap a una síntesi; al contrari, el sistema polític i social acumula desequilibris i multiplica els malestars.

Una part substancial d’aquesta complexitat té a veure amb el context internacional. El món experimenta una acceleració històrica sense precedents, marcada per la ruptura de les coordenades de l’ordre liberal establert després de la Guerra Freda. En paraules del politòleg Ivan Krăstev: “El món ja no es divideix entre democràcies i autoritarismes, sinó entre règims que gestionen el pànic i societats que busquen sentit.”

La incertesa s’ha convertit en un tret estructural del nostre temps. Vivim una transformació geopolítica de fons, que avança sense guió, sense normes clares i sense lideratges indiscutibles. L’ordre liberal de finals del segle XX s’esvaeix, i en el seu lloc emergeix un sistema internacional més fragmentat, més tens i més inestable. La guerra a Ucraïna, la insòlita aliança entre Trump i Putin, la militarització creixent, la cursa armamentista, la fragilitat europea, l’ascens de potències regionals, la crisi climàtica, la digitalització massiva i la irrupció de la intel·ligència artificial generativa són factors que apunten a un canvi estructural. El problema és que tot això avança sense full de ruta i multiplica incerteses i temors.

Aquesta transformació global colpeja de ple Catalunya. En un marc institucional confús i regressiu, nosaltres, els catalans, ens veiem obligats a capejar tempestes sense les eines adequades. La indústria ha d’adaptar-se a noves cadenes de valor, la societat pateix la pressió de canvis laborals, educatius, culturals i psicològics; creixen les exigències derivades de la digitalització i la intel·ligència artificial, i el conjunt del país ha d’aprendre a repensar-se dins d’una economia global cada cop més inestable.

A tot això, s’hi afegeix un factor polític decisiu: el creixement d’una política populista, autoritària i desacomplexada, que aprofita la incertesa per imposar discursos excloents. La política esdevé més polaritzada, menys deliberativa, més emocional i reactiva. Catalunya no n’és una excepció: la polarització, la desinformació i la simplificació han irromput en el debat públic català integrat en un sistema polític autonòmic que té cada cop més erosionats els mecanismes de deliberació democràtica.

La lògica populista, que redueix la complexitat a binarismes emocionals, esdevé una amenaça transversal. La polarització i el descrèdit institucional són els símptomes visibles d’un malestar més profund, que comprometen la capacitat del sistema per generar consensos estables.

La segona gran font de desordre és l’Estat espanyol. Lluny de contribuir a l’estabilitat, n’és part essencial del problema. Com a carta de presentació, ofereix una combinació de resistència al canvi, ineficiència crònica i una conversió permanent del catalanisme en boc expiatori.

Mentrestant, Rodalies —una infraestructura clau per a la vida quotidiana de centenars de milers de catalans— és gestionada amb una negligència inacceptable: avaries constants, retards impunes, inversions promeses i sistemàticament incomplertes. En tot cas, realitat quotidiana i alhora metàfora del funcionament institucional de l’Estat. Una metàfora que es completa amb l’escàndol de la policia patriòtica, els informes manipulats, les clavegueres de l’Estat i les campanyes de desprestigi orquestrades des de l’interior de l’aparell públic contra els adversaris polítics catalans. Tot plegat dibuixa un panorama que qüestiona greument la qualitat democràtica espanyola, que continua combatent per via autoritària les demandes de reconeixement nacional, de finançament just i d’un autogovern realment efectiu.

La tercera sèrie de peces és, inevitablement, la mateixa política catalana. I aquí, el diagnòstic és delicat. El PSC ha recuperat l’hegemonia institucional gràcies a una estratègia basada en una “normalitat” que, en la pràctica, significa assimilació cultural i subordinació política i econòmica.

Però aquest lideratge no s’acompanya d’un projecte transformador per al país. No qüestiona els límits estructurals de l’autogovern minoritzat. No planta cara al problema brutal de l’infrafinançament. No afronta els dèficits històrics en infraestructures, ni proposa una visió nacional coherent amb la història i la voluntat del conjunt dels catalans. El cas del delegat del Govern a Perpinyà és ben revelador. Catalunya està en mans d’una política de gestió, però en cap cas d’un projecte de país capaç d’unir i satisfer el conjunt de la ciutadania. L’estratègia socialista pot garantir una certa governabilitat a curt termini, però és insuficient per fer front als desequilibris acumulats —dèficits estructurals de finançament, dependència inversora— que llastren el desplegament del potencial del país.

D’altra banda, l’independentisme institucional —integrat bàsicament per Esquerra Republicana i Junts per Catalunya— es troba en un moment de fragmentació i desorientació dolorós. El consens del període 2012–2017 s’ha esvaït, i no s’ha articulat cap alternativa capaç de redefinir l’horitzó nacional. La rivalitat entre formacions, l’absència de lideratges que sumin i la dificultat per connectar amb les noves demandes socials han afeblit la capacitat mobilitzadora del moviment i n’han reduït l’impacte polític. Tot plegat contribueix, lamentablement, a una desafecció creixent, especialment entre les generacions més joves, que no perceben ni una proposta clara ni una via creïble cap a una societat que els tingui en compte o una independència engrescadora.

Davant d’aquest escenari —internacionalment incert, estatalment rígid i nacionalment fragmentat— cal plantejar una pregunta que ja no pot ser ajornada: en un món desendreçat, quina política pot engrescar la societat catalana? I encara més: quina política pot renovar la força col·lectiva de la catalanitat per defensar, amb més solidesa i contundència, els seus anhels i drets?

La resposta no pot ser ni l’espanyolisme ni l’independentisme fraccionat. El projecte de la Catalunya del 2050 no pot ser el projecte de la normalitat espanyolitzada. Ni, tampoc, el d’una societat de catalanistes de dretes i d’esquerres barallant-se entre si en lloc de saber unir-se contra el problema comú. Ni la dreta catalana sobiranista, per si sola, portarà el progrés del país, ni ho farà l’esquerra sobiranista pel seu compte. Les societats busquen sentit i necessiten respostes ja. I si no les proposen àmplies coalicions nacionals i democràtiques, no hi haurà ni sentit ni solucions. Hi haurà més populisme, més malestar i més sofriment. Observant la reacció dels demòcrates alemanys em pregunto on és la gran coalició del catalanisme independentista per una Catalunya normalitzada en termes democràtics i nacionals.

Cal una política nacional d’afirmació democràtica, d’ampli espectre, que assumeixi la complexitat, que sigui civilista, que entengui la pluralitat com una riquesa i que situï el benestar de la ciutadania al centre de tot. Una política que no es limiti a gestionar les inèrcies, que sigui capaç de redefinir objectius col·lectius engrescadors i de fer de l’independentisme la idea-motor del país que podria ser Catalunya.

En aquest marc, si l’independentisme vol recuperar el pes que havia tingut en la societat catalana, necessita construir un nou relat —avui inexistent— sobre la catalanitat com a discurs integrador. Un relat capaç d’aglutinar la diversitat interna del país, d’interpel·lar la societat catalana en tota la seva complexitat i, alhora, de projectar-se amb intel·ligència i legitimitat cap a la societat europea.
El futur del projecte nacional no es pot sostenir exclusivament en el greuge o en la memòria del 2017. Cal una nova gramàtica, una nova proposta que reconegui la realitat social d’avui i sigui capaç de vincular identitat i justícia, sobirania i benestar, llibertat i inclusió. Cal renovar les paraules.

Com deia Albert Camus: “Només en el moment en què som capaços de mirar el món amb claredat podem començar a construir-hi una mica de justícia”. El trencaclosques català no es pot recompondre només amb peces dibuixades fa dècades: cal, abans que res, un nou dibuix que tingui sentit per al màxim nombre de catalans i catalanes. I, òbviament, cal que la coalició entre els catalanistes demòcrates es materialitzi ja.