L'empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart ens indica que els durs s'imposen als tàctics en la gestió que els poders de Madrid fan de la crisi catalana. Els falcons de Madrid pensen que el clàssic esquema acció-reacció no afeblirà l'Estat espanyol perquè parteixen d'una premissa que paga la pena analitzar: els independentistes no podran aguantar el torcebraç i, després de quatre dies, tot s’anirà esbravant. El desplegament –sembla que imminent- de l'article 155 de la Constitució espanyola no es pot desvincular d'aquestes percepcions. Per cert, els suposats tàctics o coloms encara no els ha vist ningú.

Pot o no pot aguantar l’independentisme l’onada que s’està preparant des de Madrid? Per respondre, hem de distingir entre el Govern de Catalunya i els ciutadans mobilitzats en favor d’aquesta causa. Una intervenció d’alguns departaments clau de la Generalitat –començant per Interior- deixaria el projecte independentista en mans exclusives dels partits i d’entitats com l’ANC i Òmnium. A hores d’ara, s’especula també amb una eventual il.legalització de les formacions polítiques que propugnen una Catalunya independent. Sigui com sigui, el 155 desemboca en protestes al carrer, pacífiques i amb voluntat de durar molt de temps. És el que vindria a ser un 15-M de caràcter independentista. L’Estat espanyol està preparat per sobreviure sense problemes a milers de persones ocupant places durant setmanes.

No sembla incorrecte afirmar que, des del dimarts passat, l’estratègia del president Puigdemont és eixamplar els temps mentre cerca una mediació i evita desgastar-se més del compte. La detenció arbitrària dels Jordis desgasta poc o molt el govern d’Espanya? Més enllà del relat fal·laç dels mitjans de Madrid, que una democràcia actuï com un estat autoritari desgasta els seus governants, encara que la Unió Europea faci veure que aquí no passa res. Si l’independentisme vol aprofitar el moment repressiu de manera intel·ligent, no té altra opció que confiar en el desgast de l’adversari. Però serà –crec- un desgast llarg i lent, amb alts i baixos.

En aquest context, hi ha el debat entre els que diuen que ara cal aplicar la DUI immediatament i els que afirmen que la DUI seria un gest sense recorregut que desgastaria l’independentisme de manera innecessària. El dilema és massa teòric si es planteja així. La pregunta important és una altra, em sembla: podria el Govern Puigdemont desplegar tots els mecanismes bàsics per assegurar el control del territori, el monopoli de la força i la pervivència de la nova República? Fixeu-vos que no parlo aquí del reconeixement exterior, que em sembla secundari en el moment inicial del nou Estat. El fet més important té a veure amb l’autoritat del govern que tiri endavant la secessió, i amb els instruments per assegurar la credibilitat material d’aquest nou status quo, i les lleialtats indispensables per evitar el caos. Malgrat els fulls de ruta, els llibres blancs i els estudis dels més diversos experts, aquest assumpte fonamental ha estat sempre en un angle mort del procés. 

No tinc prou informació per respondre si el Govern Puigdemont pot fer que la DUI sigui alguna cosa més que un escut simbòlic davant d’una aplicació del 155. No puc assegurar això ni el contrari. Vull pensar que el president i els seus consellers –a diferència dels que no som en el seu lloc- han fet un càlcul documentat de guanys i costos, que els permetrà prendre la decisió menys dolenta, la que menys ens desgasti, la que pugui preservar amb més eficàcia l’acumulació de forces assolida des de l’any 2010 fins avui.