“Si no escolta el que s’explica en aquesta assignatura, mai serà una bona francesa, mademoiselle Domènech”. Aquella mestra estirada vinguda del nord va gesticular les paraules clau, per indicar el que, per a ella, era el més gran càstig. Em mirava fixament. Però va fer un cop d’ull ràpid als alumnes del meu voltant, com a avís a navegants. En aquell moment, i fins molts anys més tard, no ho vaig entendre. Vaig pensar que m’ho deia preocupada. “És que potser no vull ser una francesa, Madame…”, em va sortir. Silenci a l’aula. No pas perquè ningú ho interpretés com una resposta desafiant, i no com una excusa. Sinó perquè estava posant en dubte el més preuat en aquesta societat: ser francesa, i de les bones.
 
Érem als noranta a l’institut Joan Amades de Ceret, a Educació Cívica, assignatura que durant anys ens havia de convertir en bons citoyens de la République Française. En canvi, Català era una optativa a l’hora de dinar, d’una hora a la setmana, un èxit assolit a Catalunya Nord feia poc gràcies a la tenacitat de mestres-activistes que dubto que cobressin per fer-nos-la als quatre últims Mohicans que hi assistíem. Amb els anys vaig entendre que entre aquell dia vam assistir a un “soyez poli, parlez Français” reloaded.
 
De fet, més que la integració, l’obsessió de l’Estat francès ha estat sempre l’assimilació. I el que veiem aquests dies al país veí amb violència als carrers no és més que el resultat d’un fracàs que l’escola mai va saber redreçar tot i tenir-ne la missió. Perquè en el fons, ens volien convèncer que podíem ser els millors francesos. Però en treure la millor nota de llengua, ens miraven entre sorpresos i estranyats que una estrangera fos la millor alumna redactant en la llengua de Molière. Entre el paternalisme de qui creu que amb el teu patois (català, occità, basc, bretó…) mai tindràs cap futur, i la preocupació que puguis escalar per sobre d’un francès de sang, tot és un mar d’hipocresia. I si essent blanca, de poble i en l’extrem sud de l’Estat això es vivia així, què deu ser com a racialitzat, amb nom exòtic i vivint a la banlieue de París.
 
De l’intent d’integració a la desintegració. A la ràdio catalana es repeteixen els tòpics, que si la tradició de la Revolució Francesa, que si el fracàs de la classe política, però com que tothom ha llegit molt sobre el tema, però cap dels tertulians ho ha viscut, costa entendre la xenofòbia estructural latent des de fa dècades. És cert que els grans ens treien a la força de les aules per arrossegar-nos a manifestar-nos cridant consignes que no enteníem per ridiculitzar els polítics. Mames la reivindicació i l’autoorganització des de ben jove. Però sobretot, a la banlieue, s’hi afegeix la haine, com la pel·lícula, fruit de l’exclusió de la identitat i de la pertinença. Perquè un passaport, a tu no et fa sentir la pàtria al cor ni de cara a ells et converteix en membre de la seva tribu. I com més odi, ràbia, caos i violència, més por i benzina per a l’extrema dreta. No és pas casual que a l’hexàgon ja hi triomfin una ala més dura i recent (Zemmour) i la de Marine Le Pen, més astuta, maquillada i del segle XXI.
 
Quan t’has passat la primària sortint de l’escola en fila cada 14 de juliol per cantar la Marsellesa davant del monument als morts caiguts per França, entens que hi ha un abisme entre qui la canta amb pares davant mocant-se de l’emoció, i els qui no el senten ni sentiran mai ni com a himne. Quan ets a la banlieue quedes més etiquetada encara. Per això, a la que poden, els joves que se’n poden sortir marxen per no tornar-hi mai. Deixen la plaça per algun nou emigrant que, com van fer els seus pares o avis, arriben a la recerca d’un futur millor per als seus fills. I així, tot continua rodant. Algú a Catalunya s’imagina haver de mentir a l’adreça postal del seu currículum per no quedar directament desqualificat al primer filtre per una feina? La banlieue et marca el futur fins a aquest punt.
 
El problema de França és que detesta la diferència cultural. Durant dècades, l’assimilació cultural li va funcionar. Va convertir els pobles perifèrics en pur folklore. Amb el creixement dels guetos als afores de les grans ciutats i el col·lapse cada cop més a prop d’un sistema de beneficis socials històricament hipersubvencionat, era qüestió de temps que el polvorí esclatés, com amb les armilles grogues. Avui, però, els altaveus de l’extrema dreta han aconseguit que en poques hores ja s'hagin recollit més d’un milió d’euros per ajudar a la família del policia de Nanterre “que va fer la seva feina”, l’assassí del jove Nahel. La crida per al suport econòmic a la família de l’adolescent de 17 anys, en canvi, no arriba ni a una cinquena part. Pot costar d’entendre. Però és prou il·lustratiu.