Per segon any consecutiu faig un article sobre els desitjos d'aquest any que comença, 24 anys després del famós efecte 2000 que havia d'ensorrar el món. Aquella apagada tecnològica mai no es va produir —excepte amb alguns i malaurats casos que es van poder documentar— i el planeta va seguir funcionant a un ritme turbo-accelerat que potser sí que serà el que l'acabarà ensorrant.
Sigui com sigui, dels desitjos de l'any passat només es va complir un dels anhels: que la bogeria dels Jocs Olímpics d'hivern en un país on ja quasi no neva, caigués pel seu propi pes. I així ha estat, després de la renúncia explícita d'enterrar un projecte impropi d'un executiu que es vanta de ser d'esquerres, però que actua donant l'esquena al país i a les necessitats reals del Pirineu. Una renúncia que no ha vingut per un gir polític de la Generalitat, sinó per l'evidència del canvi climàtic. Una renúncia que, recordem-ho, no ha sortit de franc: l'entossudiment de l'executiu català amb la candidatura dels Jocs Olímpics d'hivern ens ha costat, com a mínim, 830.000 €. Una morterada de diners que s'han fos com ho faria un ninot de neu bruta i artificial un diumenge al matí a l'aparcament de la Molina.
Tot amb tot, davant de l'evidència que l'any passat potser em vaig atrevir a demanar massa coses i qui sap si per tanta avarícia només se'n va complir una, enguany he decidit canviar d'estratègia i desitjar-ne una de sola. Una de simple, una de fàcil, només una que sigui tan factible que no depengui ni de l'atzar, ni del canvi climàtic, ni de l'alineació dels astres, sinó que depengui d'una cosa tan senzilla com que l'administració faci complir el seu deure i les seves pròpies lleis.
Per aquest 2024 només desitjo una sola cosa: que es respectin els drets dels parlants de les llengües pròpies de Catalunya —és a dir, català i aranès. Que jo que soc catalanoparlant deixi de sentir-me com un ciutadà de segona a casa meva. No vull ser més que ningú, però tampoc menys. Senzillament, vull tenir els mateixos drets que té un individu d'Estepona, de Pozuelo de Alarcón o de Burgos als seus respectius territoris. És a dir, que jo pugui gaudir, com ho fan ells, d'una vida normal com a parlant de la llengua que mons pares em van donar i que és la pròpia del meu país.
Desitjo una cosa tan senzilla com el fet d'anar a un restaurant i poder tenir sempre la carta en català, que m'entenguin en català i evidentment també ser atès en català. O és que algú s'imagina un cambrer negant l'atenció en la seva llengua a la clientela castellanoparlant d'un establiment de Madrid... o fins i tot de Barcelona? Per quins set sous jo haig de renunciar a ser atès amb el meu idioma al meu país?
I el que demano a un local comercial —sigui un bar, un restaurant o una botiga de roba— també ho exigeixo, evidentment, a qualsevol de les administracions que hi ha a Catalunya. Vull poder anar als jutjats i que el funcionari de torn deixi de mirar-me amb suficiència i mala llet quan em nego a practicar la genuflexió lingüística per mantenir-me en català. No vull que m'etzibi imperativament el clàssic "¡En español!" un altre cop. Demano i torno a exigir que no vull sentir-me amenaçat pel policia de torn que m'atura en un control, si decideixo parlar la meva llengua. Perquè si algú paga el sou als uniformats d'aquest país —siguin de qualsevol dels cossos policials que actuen a Catalunya— és també, entre la resta de ciutadans que paguen tots i cadascun dels pertinents impostos, un servidor. Per què jo no tinc els mateixos drets que els ciutadans castellanoparlants, doncs?
Per aquest 2024 demano que els estudiants universitaris d'aquest país puguin cursar la carrera en català. Que hi hagi tota l'oferta pertinent en la nostra llengua i que quan es matriculin a una assignatura que es diu que serà impartida en català, es garanteixi aquest fet encara que un sol estudiant pretengui canviar l'idioma de tota una classe, tal com passa fins ara amb alguns barruts privilegiats i la complicitat dels professors que ho permeten. Demano que a les escoles i instituts d'aquest país es faci una immersió lingüística real, efectiva i que garanteixi el dret i l'obligació de tots els alumnes d'aprendre i desenvolupar-se com cal en català.
Vull poder anar a una sala de cinema al costat de casa i no haver de recórrer 80 quilòmetres en cotxe un dissabte a les tres de la tarda, perquè els meus fills puguin anar al cinema a veure una estrena en la seva llengua. Perquè resulta que a les del cinema del costat de casa només les fan en castellà i a les poques sales on fan pel·lícules en català, sempre són ben lluny i amb els pitjors horaris. Si és que en fan alguna, és clar.
Demano poder anar al metge i que m'entenguin i m'atenguin en la meva llengua. Per què, quina mena de professional sanitari és aquell que ni tan sols es digna a aprendre l'idioma dels seus pacients? I quina mena d'administració és aquella que no garanteix que una mare pugui parir el seu fill amb la seva llengua, o que un malalt terminal no pugui acomiadar-se de la seva terra morint en català?
Vull tot això, no vull res més. Desitjo només una sola cosa: viure a Catalunya plenament en català. O és que demano massa, potser?
Sigui com sigui, dels desitjos de l'any passat només es va complir un dels anhels: que la bogeria dels Jocs Olímpics d'hivern en un país on ja quasi no neva, caigués pel seu propi pes. I així ha estat, després de la renúncia explícita d'enterrar un projecte impropi d'un executiu que es vanta de ser d'esquerres, però que actua donant l'esquena al país i a les necessitats reals del Pirineu. Una renúncia que no ha vingut per un gir polític de la Generalitat, sinó per l'evidència del canvi climàtic. Una renúncia que, recordem-ho, no ha sortit de franc: l'entossudiment de l'executiu català amb la candidatura dels Jocs Olímpics d'hivern ens ha costat, com a mínim, 830.000 €. Una morterada de diners que s'han fos com ho faria un ninot de neu bruta i artificial un diumenge al matí a l'aparcament de la Molina.
Tot amb tot, davant de l'evidència que l'any passat potser em vaig atrevir a demanar massa coses i qui sap si per tanta avarícia només se'n va complir una, enguany he decidit canviar d'estratègia i desitjar-ne una de sola. Una de simple, una de fàcil, només una que sigui tan factible que no depengui ni de l'atzar, ni del canvi climàtic, ni de l'alineació dels astres, sinó que depengui d'una cosa tan senzilla com que l'administració faci complir el seu deure i les seves pròpies lleis.
Per aquest 2024 només desitjo una sola cosa: que es respectin els drets dels parlants de les llengües pròpies de Catalunya —és a dir, català i aranès. Que jo que soc catalanoparlant deixi de sentir-me com un ciutadà de segona a casa meva. No vull ser més que ningú, però tampoc menys. Senzillament, vull tenir els mateixos drets que té un individu d'Estepona, de Pozuelo de Alarcón o de Burgos als seus respectius territoris. És a dir, que jo pugui gaudir, com ho fan ells, d'una vida normal com a parlant de la llengua que mons pares em van donar i que és la pròpia del meu país.
Desitjo una cosa tan senzilla com el fet d'anar a un restaurant i poder tenir sempre la carta en català, que m'entenguin en català i evidentment també ser atès en català. O és que algú s'imagina un cambrer negant l'atenció en la seva llengua a la clientela castellanoparlant d'un establiment de Madrid... o fins i tot de Barcelona? Per quins set sous jo haig de renunciar a ser atès amb el meu idioma al meu país?
I el que demano a un local comercial —sigui un bar, un restaurant o una botiga de roba— també ho exigeixo, evidentment, a qualsevol de les administracions que hi ha a Catalunya. Vull poder anar als jutjats i que el funcionari de torn deixi de mirar-me amb suficiència i mala llet quan em nego a practicar la genuflexió lingüística per mantenir-me en català. No vull que m'etzibi imperativament el clàssic "¡En español!" un altre cop. Demano i torno a exigir que no vull sentir-me amenaçat pel policia de torn que m'atura en un control, si decideixo parlar la meva llengua. Perquè si algú paga el sou als uniformats d'aquest país —siguin de qualsevol dels cossos policials que actuen a Catalunya— és també, entre la resta de ciutadans que paguen tots i cadascun dels pertinents impostos, un servidor. Per què jo no tinc els mateixos drets que els ciutadans castellanoparlants, doncs?
Per aquest 2024 demano que els estudiants universitaris d'aquest país puguin cursar la carrera en català. Que hi hagi tota l'oferta pertinent en la nostra llengua i que quan es matriculin a una assignatura que es diu que serà impartida en català, es garanteixi aquest fet encara que un sol estudiant pretengui canviar l'idioma de tota una classe, tal com passa fins ara amb alguns barruts privilegiats i la complicitat dels professors que ho permeten. Demano que a les escoles i instituts d'aquest país es faci una immersió lingüística real, efectiva i que garanteixi el dret i l'obligació de tots els alumnes d'aprendre i desenvolupar-se com cal en català.
Vull poder anar a una sala de cinema al costat de casa i no haver de recórrer 80 quilòmetres en cotxe un dissabte a les tres de la tarda, perquè els meus fills puguin anar al cinema a veure una estrena en la seva llengua. Perquè resulta que a les del cinema del costat de casa només les fan en castellà i a les poques sales on fan pel·lícules en català, sempre són ben lluny i amb els pitjors horaris. Si és que en fan alguna, és clar.
Demano poder anar al metge i que m'entenguin i m'atenguin en la meva llengua. Per què, quina mena de professional sanitari és aquell que ni tan sols es digna a aprendre l'idioma dels seus pacients? I quina mena d'administració és aquella que no garanteix que una mare pugui parir el seu fill amb la seva llengua, o que un malalt terminal no pugui acomiadar-se de la seva terra morint en català?
Vull tot això, no vull res més. Desitjo només una sola cosa: viure a Catalunya plenament en català. O és que demano massa, potser?