La cançó que l’estiu de 2017 sonava en bucle era el Despacito de Luis Fonsi. Ni els malucs de pedigrí més netament independentista podien resistir-se a aquell ritme enganxifós que va treure de la marginalitat el gènere del reggaeton. Ni la reina de les pistes de ball (i de les revistes del cor) va aconseguir fer-li ombra. Aquell any, Shakira acabava de treure Me enamoré. La seva història amb Gerard Piqué encara era un conte de fades i no una mala telenovel·la. Entre el jovent català, al costat de la colombiana i el portorriqueny, els Txarango aguantaven el tipus amb nota amb la seva Lluna a l’aigua.
 
Aquella temporada, Iniesta capitanejava el Barça, Ernesto Valverde l’entrenava, el presidia Josep Maria Bartomeu, Messi encara no havia marxat i Laporta encara no havia tornat. A les plataformes, un tal Professor revolucionava el mercat amb La Casa de Papel i es disputava l’èxit amb la distopia de The Handmaid’s Tale. Als Estats Units, Trump acabava d’arribar al poder, a Merkel encara li quedava corda, a Espanya un tribunal condemnava Urdangarín i absolia la infanta i a Catalunya fèiem gala del més pur surrealisme amb l’exhumació del cadàver de Dalí. I la cruesa del terrorisme tornava a esquinçar-nos.
 
Quan arriba una data assenyalada al calendari, com és el Primer d’Octubre, convé posar-hi context per reconstruir l’escenari on ens movíem, més enllà de l’efemèride. I els que acabo d’enumerar eren els vímets del nostre món, aquella tardor calenta. A la llista de les pàgines més nostrades, l’1-O apareix com un dels grans esdeveniments internacionals que en van marcar 2017. Això és indubtable. Però com demostren els exemples mencionats anteriorment, en sis anys ha plogut molt. Úrsula Corberó ja no és Tokio, sinó Rosa Peral, els Tyets han pres el tron als Txarango, a Bartomeu l’han imputat per suborn, Merkel s’ha jubilat i Trump ha tingut temps de marxar i voler tornar. Shakira segueix fent caixa, ara a costa del desamor, i Dalí torna a descansar en pau. El Despacito ja no regna, però sobreviu. És escoltar-ne els primers acords i irresistiblement tot es belluga. Com passa amb l’1-O.
 
Que va marcar un abans i un després en la història de Catalunya és indiscutible. I també ho és que aquell no va ser l’últim capítol de la sèrie. La DUI fallida va tancar una temporada del procés. Després n’han vingut de noves, menys trepidants, sí, però on els personatges principals han anat evolucionant. Primer van ser Junqueras i Rovira. I Aragonès, un secundari durant tota la primera entrega que ara comparteix protagonisme amb un dels que ho era llavors. Un Puigdemont que s’han volgut carregar, però que els guionistes han ressuscitat.
 
Sobre les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez, algunes consideracions. La més important, que relat i realitat no sempre van de bracet. En política, les converses que acaben donant fruits són les que s’allunyen dels focus. I també aquelles on les parts pacten els desacords. És cert que, en el seu particular Chicken Game, ERC i Junts han fet dir al Parlament que només s’investirà un president espanyol que accepti posar les condicions d’un referèndum. Com ho és també que el que diuen és tan ambigu com això i que a aquest referèndum ningú li ha posat cognom. Referèndum de què? Al PSOE i a Sumar s’han afanyat a criticar la inoportunitat dels independentistes, forma part de la coreografia. Per primera vegada en sis anys, l’independentisme albira la possibilitat real d’avançar, encara que sigui Despacito. I Sánchez necessita Junts i ERC per reeditar la presidència, sí, però no es llançarà a una piscina buida. Només amb els vots per la investidura (a canvi de l’amnistia) no en té prou, cal que li garanteixin l’estabilitat. Aquí és on entra en joc el referèndum. No convocar-lo, únicament comprometre-s’hi, si fem cas de la literalitat de la resolució d’ERC i Junts. Recordeu allò de l'apoyaré? En tot cas, "passeta a passeta". Perquè que això s’ha de resoldre votant ho saben fins i tot a Ferraz.