Aquest diumenge, Pablo Iglesias, a l’assemblea de Catalunya en Comú celebrada a Sant Adrià del Besòs va retreure a l’independentisme haver despertat el fantasma del feixisme. Aquesta acusació no és nova i se li atribueix el poder d’haver cohesionat l’extrema dreta ii haver-la desacomplexat per sortir  al carrer contra un objectiu comú. 

És trist que qui faci aquestes acusacions sigui Pablo Iglesias, el líder de Podemos, l’únic partit d’abast estatal que ha patit en pròpia carn l’escarni del feixisme i la impunitat amb la qual campa pels carrers, com recordaran els seus mateixos líders en l’assemblea que van celebrar el passat setembre a Saragossa on van ser assetjants per grupuscles d’ultres. 

Però que ho digui el líder de Podemos conté un reconeixement innegable i una derrota implícita. D’entrada, que l’independentisme ha estat l’únic moviment que ha estat capaç de fer trontollar els fonaments sobre els quals es va bastir la transició: l’amnèsia, de no posar en dubte ni jutjar els responsables de quaranta anys de franquisme; la monarquia, herència directa del règim; i la unitat d’Espanya. L’independentisme ha estat un tres en un contra l’Espanya constitucionalista. Aquest és el reconeixement implícit que fa Podem i té raó.

La derrota implícita de les declaracions de Pablo Iglesias és admetre que, ni tan sols un partit com el seu, nascut de les protestes del 15M i erigit contra l’statuo quo, ha pogut amenaçar l’estructura de l’Estat: ni com a moviment republicà, ni com a alternativa federal ni com a garant de la memòria històrica. 

Pablo Iglesias ha repetit la temptació de venir a Catalunya a donar-nos lliçons, com ja va fer en l’inici de la campanya del 27S en esperonar els catalans d’origen andalús o estremeny a no deixar-se silenciar, excloent-los per raó d’origen. Donar lliçons des de la superioritat moral.  O, encara pitjor, des d’aquest equidistància, tan predicada per alguns dels seus correligionaris que s’entesten a posar en el mateix nivell el 155 i la Declaració d’Independència, les porres de l’1O amb la voluntat democràtica de celebrar un referèndum. Botxins i víctimes.

Mentre fa aquests jocs de dualitats, s’oblida que a dia d’avui Espanya encara té presos polítics a les presons. I que, entre d’altres, hi ha el conseller Forn,  que va coordinar eficaçment la resposta a un atemptat terrorista; la consellera Bassa, que ha impulsat una renda bàsica garantida, o el conseller Mundó, que va tancar la presó Model –símbol preeminent del franquisme- i va anul·lar més de 65.000 sentències franquistes.

Abans de més lliçons, convindria fer autocrítica: per què a Espanya governa el partit més corrupte d’Europa? Per què a Espanya, una formació com Podemos és tercera i és tan lluny de fer possible una alternança de govern?
 
El fantasma del feixisme a l’Estat no és culpa de l’independentisme. No ha marxat mai. És estructural i forma part intrínseca d’alguns òrgans de l’Estat, de les nissagues del poder econòmic, polític i judicial i de les seves cúpules policials. És el que passa quan un Estat no fa net i es premia l’herència d’una dictadura amb amnistia general.

Mentre l’independentisme posi en xoc la monarquia, l’herència franquista i la unitat d’Espanya seguirà sent un instrument legítim per fer política. I, sobretot, una causa noble.