Reduir la despesa electoral porta camí de ser la primera promesa incomplerta del 26-J. La conveniència de gastar menys en propaganda és una de les ficcions permanents de la política espanyola i catalana, i ocupa un lloc preferent al costat de la promesa d’una llei electoral pròpia per Catalunya. Són qüestions que ningú gosa rebutjar de boca, però que toquen als interessos de partit més inconfessables i, a vegades, mesquins. Per això s’arrosseguen any rere any i legislatura rere legislatura sense una solució definitiva.

Avui, però, el repte és la despesa de les campanyes. Tenim una necessitat peremptòria de gastar menys, sobretot quan l’oferta electoral de cadascú ha de ser necessàriament la mateixa que al desembre. Fins i tot en el cas de l’única llista nova, la de Podem i IU, entre altres coses perquè ja en el 20D es feia difícil distingir els programes dels uns i dels altres. Necessitem gastar menys, i en canvi no hi ha una voluntat decidida de fer-ho, sobretot per part dels partits de sempre.

Acceptar algunes de les exigències de la reducció de despesa es veu com una mena d’harakiri per part dels partits grans. D’aquí la resistència de PP i PSOE. Només el manteniment d’un decalatge en la presència pública els assegura que no es veuran depassats per les opcions noves –i en algun cas ni això-. És per això que rebutgen una de les propostes a priori més raonables, el mailing conjunt. Si l’elector no rep un sobre per candidatura, sinó un enviament únic i oficial amb totes les paperetes i un fullet per partit –tant dels parlamentaris com dels que no ho són-, socialistes i populars quedaran força diluïts en el gran magma de llistes, sense possibilitat de marcar diferències. Certament, el coneixement dels uns i dels altres és tan gran que fins i tot en aquest cas destacarien, però molt menys. Cosa que, en realitat, s’acostaria més a la democràcia real. I seria molt barat.