La derrota del Reagrupament Nacional a França no deixa de ser un respir. Que un dels principals motors -demogràfics, econòmics, geopolítics i militars- de la Unió Europea (UE) caigués en mans d'un govern de l'extrema dreta era una possibilitat real que, gràcies a l'impuls del Nou Front Nacional i dels centristes d'Emmanuel Macron, ha quedat desactivada. Almenys per ara. La ciutadania francesa ha aturat la ultradreta gràcies a una mobilització formidable que, tanmateix, dibuixa un panorama complex per a la governabilitat. Queda clar que Jordan Bardella no serà primer ministre i que Gabriel Attal continuarà en el càrrec fins que hi hagi un acord que converteixi en estable l'Assemblea Nacional sorgida de les urnes. L'única certesa, en el fons, és que el lepenisme no manarà.
L'excepcionalitat ha servit per evitar que governin els ultres, però la fórmula que s'hauria de trobar és la que permeti frenar-ne el creixement. En aquest sentit, un repàs de les dades permet veure que Reagrupament Nacional ha obtingut deu milions de vots, el millor resultat de la història, una dada que caldrà retenir de cara a les presidencials del 2027. La progressió de les últimes dècades indica fins on arriba el perill: si Jean Marie Le Pen amb prou feines va arribar al 17% dels vots el 2002 contra Jacques Chirac, la seva filla Marine va escalar fins al 40% vint anys després contra Emmanuel Macron. El "no passaran" eufòric de les últimes hores es pot convertir en retòric si l'esquerra i els centristes no aconsegueixen revertir bona part dels motius que generen en malestar que els ultres converteixen en motor.
Perquè es pot convenir que un país en què deu milions de persones opten per l'extrema dreta té un problema, de la mateixa manera que el té un estat com Espanya si s'atén el mapa de vot de les últimes europees, amb Vox i Alvise Pérez obtenint el 15% dels sufragis. Perquè la clau per saber el creixement de la ultradreta passa per saber quins motius porten algú a votar-la. En aquest sentit, l'esquerra i el centrisme haurien de poder exhibir obra de govern satisfactòria, més enllà de poder dir que s'ha frenat l'extrema dreta. Perquè, un cop frenada, què? L'únic argument del front republicà no hauria de ser, només, que gràcies a ells no manen els ultres. De la mateixa manera que Pedro Sánchez, a Espanya, no pot estructurar la permanència a la Moncloa amb l'argument que, sense ell, venen el PP i Vox.
La victòria del Nou Front Popular, una amalgama de les esquerres que en els propers dies ja es veurà que no és una bassa d'oli, no farà desaparèixer de manera immediata les causes que han portat Bardella a obtenir deu milions de vots. I són causes que tenen a veure amb la pulsió reaccionària de qui veu canviar del tot el món que sempre ha conegut: immigració, integració, identitat, reducció de la natalitat, endarreriment de la jubilació, un món que s'ha fet més aspre -la derrota de Le Pen és també una derrota de Putin, per cert- i la certesa que la vida de les noves generacions -sigui per la precarització, sigui per les dificultats per accedir a l'habitatge, sigui per les dues alhora- té números de ser pitjor que la de les anteriors.
I l'esquerra, en aquest context, es pot dedicar a fer soroll o a governar des de la utilitat. Es pot centrar en la retòrica -resultava còmic escoltar Jean-Luc Mélenchon vetar qualsevol pacte amb el partit de Macron quan és l'únic aliat possible per arribar al poder- o en les solucions. Pot aprofundir en la infantilització o pot tractar la ciutadania com a adulta, sense defugir debats -immigració i demografia en primer terme, amb tot el que implica-, per tal de no abonar més l'ascens de l'extrema dreta. Perquè un dels problemes dels ultres és que ara, falsament instal·lats com a antisistema, són seductors per als joves perquè venen com a possible un món millor. Després de barrar el pas a la ultradreta, l'única prioritat és governar. I fer-ho de manera que les causes sobre les quals navega Le Pen quedin enterrades.