La majoria de sigles o partits que, durant dècades, van dur el timó del règim sorgit amb la transició política a l'estat espanyol, o bé que n'eren membres inqüestionables de la tripulació, han acabat, finalment, negats en el naufragi: UCD, PSUC/PCE/IU, CiU i PSC/PSOE. Hi ha víctimes del tràngol, doncs, a dreta i a esquerra, però tan sols dues forces aguanten al poder, amb un desgast electoral menor malgrat els pas dels anys: PNB i PP. Es tracta de dues formacions sòlides, cadascuna en el seu àmbit territorial: les tres províncies basques i l'Espanya castellana, respectivament. Tot i que el PNB va votar en contra de la investidura de Rajoy, escoltant-ne el portaveu feia tot l'efecte d'un discurs familiar per als catalans, ja que era el que sempre havia fet CiU a la cambra espanyola: una mica d'aquí, una mica d'allà, un reclam pressupostari, un altre de competencial i, al final, rematant la jugada amb una frase retòrica dedicada a l'afició, però sense cap conseqüència política real: "som una nació", tots contents i feina feta no té destorb. El PNB, doncs, va fer el que ha fet sempre a Madrid i no sembla que les altres forces n'esperessin un paper distint. Quan, ja investit Rajoy, Aitor Esteban s'acostà a felicitar-lo, la vicepresidenta el saludà amb un somriure afable, ple de complicitat i comprensió, com dient que entenia la mena d'intervenció que havia fet, però que, a l'hora de la veritat, estava convençuda que ja trobarien elements per a l'entesa. El PNB no apareixia com un adversari real, a despit del NO, sinó com un company de viatge.

Més fort que cap altre, el PP, immune als escàndols de corrupció, veia desfilar davant seu el cadàver d'un PSOE asclat i esbocinat. Cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales habían alcanzado sus últimos objetivos. El PSOE havia acabat assumint el trident publicitari del PP: sobirania nacional espanyola, integritat territorial de l'estat i igualtat dels espanyols. Havia fet bona la divisa falangista: Antes roja que rota, però al revés, en pla ultraconservador. Per això s'havien negat a un acord amb Podemos i les seves confluències, l'únic cas en la història d'un partit espanyol que acceptava el caràcter plurinacional de l'estat i que plantejava resoldre a les urnes, mitjançant un referèndum, el conflicte polític Catalunya-Espanya. Va ser aquest fet el que impedí la inviabilitat de la investidura de Rajoy i un govern alternatiu a aquest i als seus postulats. Però, com ara s'ha vist, en la majoria de temes, els postulats del PP no són gaire diferents dels del PSOE, tots dos són, bàsicament, partits de poder, que es mantenen i justifiquen per la seva relació amb el poder. Poder polític quan el tenen, poder econòmic quan deixen de tenir-lo, però sempre amb fil directe amb les empreses de l'Ibex 35 i les portes giratòries ben greixades per accedir als grans consells d'administració, amb Felipe González com a capo de la gran família. Una altra cosa són les bases populars desanimades, un PSC i un PSIB obligats a marcar territori si no volen ser engolits per la nova esquerra i alguns parlamentaris dignes i valents.

Els socialistes, avui, tenen massa fronts oberts com per pensar que podran reviscolar com si res, en un període curt de temps. Als ulls de la societat apareixen com un partit sense una ideologia pròpia, identificable i diferenciada de les altres forces polítiques. Tenen una crisi generacional gravíssima, orfes d'electorat jove i amb un envelliment accelerat de militants, quadres i votants. I, per acabar-ho d'arrodonir, amb uns problemes de lideratge com una casa de pagès. Descavalcat de càrrec, Pedro Sánchez ha descobert que Catalunya és una nació i es disposa a la reconquesta de les sigles tot sol, sense local propi, ni vehicle oficial o del partit, ni el més mínim staff administratiu. El PSOE són avui unes sigles sense ideologia i sense ànima, incapaces d'atreure per la capacitat transformadora del seu programa o d'emocionar per l'èpica combativa i ètica de la seva causa. Són una suma d'interessos territorials, petits regnes de taifes dirigits per reietons republicans, però la confluència de tots ells no dóna lloc a un projecte sòlid i ben articulat. Aquí, el PSC, on ja li ha nascut el corrent intern anomenat Roj@s, només té possibilitats de supervivència si gira cap a posicions més progressistes i democràtiques i accepta, com fins fa quatre dies, el dret a decidir. Altrament serà, com el PSOE, només un partit de poder. No deu ser casualitat que sigui l'únic partit que toca govern a les quatre capitals: a Lleida amb el suport de Ciudadanos, a Tarragona amb PP i UDC, a Barcelona a l'equip de Colau i a Girona de CiU. D'això no se'n deu dir, suposo, coherència ideològica...