Després del nacionalisme
Opinió
«El procés en què estem ficats no acabarà fins el dia que Catalunya pugui decidir si vol deixar de ser nacionalista i esdevenir nacional»
ARA A PORTADA
-
Política Bonificacions per al primer pis i una reprovació inèdita: les deu propostes estrella al gran debat del Parlament Oriol March | Bernat Surroca Albet | Lluís Girona Boffi
-
Política L'1x1 de l'oposició: crítiques al rumb de la legislatura i la «manca d'ambició» d'Illa Oriol March | Lluís Girona Boffi | Bernat Surroca Albet
-
Política Els socis del Govern exigeixen avenços tangibles per sostenir la legislatura: «Se li acaba el temps» Bernat Surroca Albet | Lluís Girona Boffi
-
Política Junts trenca ponts amb Illa: «És el pitjor president que ha tingut la Catalunya moderna» Bernat Surroca Albet | Lluís Girona Boffi
-
Política Illa planteja una reforma del codi penal per endurir les penes per tinença d'armes Bernat Surroca Albet | Lluís Girona Boffi
- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
Qui desitgi que el nacionalisme català continuï ben viu pels segles dels segles no hauria de dubtar: el més lògic és que vulgui amb totes les seves forces que Catalunya romangui a l’estat espanyol com més temps millor. Si pot ser, per sempre. És la manera més eficaç d’assegurar-se que continuarem vivint ‘ad eternum’ en la fantàstica dialèctica del greuge, de la queixa, del càlcul, del mercadeig, del victimisme i d’aquestes rivalitats provincianes amb una gran ciutat veïna resumides en el terreny futbolístic. Quin goig!
Perquè és en aquest estat de les coses on ens hem instal·lat des de fa dècades, acomodats a l’anomalia. Any rere any, a esquerra i a dreta, hem viscut pregant que a ‘Madrid’ (ciutat entesa com a símbol de poder) manés un govern amable, amb ‘talante’, un govern que no ens detestés gaire, que s’abstingués d’intentar “españolizar los niños catalanes”, o que, per exemple, mirés de fer possible que les inversions aprovades a Catalunya coincidissin una mica, almenys de tant en tant, amb les inversions executades. Un govern que es pogués permetre el luxe extravagant de semblar simpàtic als catalans tot i sabent que això el desgasta a la resta de l’estat.
Amics que titlleu el sobiranisme de nacionalista, amb totes les connotacions negatives que sabeu que té la paraula, de debò, no esteu cansats d’aquesta pel·lícula? ¿No esteu fins el capdamunt de tants anys en què la política catalana ha basculat al voltant de la tensió amb Madrid, del patiment perquè d’allà en surti un govern simpàtic i, també, de carregar-li les culpes de tot, inclosos els nostres desencerts, que n’hem tingut? ¿No en teniu prou de votar perquè algú ens “defensi” a Madrid? Defensar de què?
Podem entretenir-nos tot el que vulguem amb la mirada curta, l’1-O i tot el que pugui venir tot seguit, que no ho sabem, però el procés en què estem ficats no acabarà fins el dia que Catalunya pugui decidir si vol deixar de ser nacionalista i esdevenir nacional. Tan nacional, ni més ni menys, com ho és Portugal, com ho són Holanda o Eslovènia, i com es vanta de ser-ho la mateixa Espanya. I si hi ha alguna manera de fer-ho nova i creativa, sense ser un estat independent, que ens l’expliquin: som tot orelles! Tot això pot anar de democràcia, de dignitat, de regeneració... D’acord, però també va de poder i de responsabilitat.
Periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódico de Catalunya, escriu a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·labora en diversos mitjans audiovisuals. Ha escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
Et pot interessar
- Català a Europa Josep-Lluís Carod-Rovira
- Un altre duel entre tribunals Montserrat Nebrera
- Un solar a Madrid Oriol March
- Una nova agenda de polítiques per viure sense demanar permís Elisenda Alamany
- Partits, sindicats i entitats: una mort anunciada Jordi Graells i Costa
- L’home que volia ser ocell Joan Foguet
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.
