"A Espanya no hi ha mai legalitat. No hi ha sinó vencedors i vençuts",Josep Pla, 13 de Desembre de 1934.

"Después de Franco, las instituciones", és un lema del tardofranquisme que he descobert llegint 'La Transición Española: el voto ignorado de las armas' de Xavier Casals i m'ha ajudat a entendre on som, d'on venim i a on anem.

Així va titular Torcuato Luca de Tena, membre d'una família monàrquica, procurador a Corts als seixanta, un article a l'ABC el 9 de Juny de 1967. La tesi, del falangista Jesús Fueyo, era que el franquisme sobreviuria a la mort del dictador perquè les institucions eren fortes. L'article feia menció del Movimiento i de les Corts franquistes, irònicament dues de les poques institucions que realment van ser abolides durant la transició, però té una força que ressona i que m'ha fet pensar en les rodes de premsa del govern espanyol durant la crisi de la Covid-19.

Militars, guàrdies civils, policia nacional, són tres de les institucions que van continuar sense problemes després del franquisme. Avui fins i tot han amenaçat els ciutadans, però cada dia surten a donar explicacions per TV legitimats novament, no els va caldre reformar-se mai. Com els jutges del TOP, 10 dels 16 van seguir al Tribunal Suprem i a l'Audiència Nacional. Com la fiscalia. Com els alts càrrecs de l'Estat. "Después de Franco, las Instituciones", efectivament Fueyo i Luca de Tena tenien raó.

Aquesta crisi ha refermat el caràcter del PSOE com a partit monàrquic i la vertadera biga que apuntala el sistema. Les nombroses fotos amb Felipe VI en què el Borbó els demana explicacions de les seves accions, són impensables en altres Estats. Paral·lelament, protegeix la família reial de qualsevol investigació al Congreso. Són part íntegra del règim, i només el discurs d'ultradreta de l'oposició explica la tolerància amb ells.

Llegint el llibre de Casals s'entén millor tot el debat sobre els Pactos de la Moncloa. L'ambient de violència que es va viure en els anys de la Transició, els morts d'ETA i els morts de les forces armades i policials i els seus amics ultres, van ser el caldo de cultiu perfecte perquè l'exèrcit mai abandonés el control de l'Estat i pogués tutelar la transició. Com explicava Miquel Roca, un missatger dels militars els va portar als "pares" de la Constitució el redactat de l'article 2, que institueix la unitat indissoluble d'Espanya. Un episodi massa oblidat, però que serveix per entendre on som. Com sempre em recorda el conseller exiliat i eurodiputat Toni Comín, dels 7 ponents de la Constitució del 78, 4 havien estat membres del Movimiento. Quants ponents de la Llei Bàsica d'Alemanya havien estat membres del partit Nacional Socialista? Zero.

La violència i la mort són de nou l'instrument de les elits espanyoles per protegir el règim, els nous Pactos de la Moncloa busquen forçar a un nou pacte que porti Podemos cap a una espècie de constitucionalisme social i normalitzi Vox com una força més de l'espectre polític. Sánchez ja ho ha començat a fer dient que apel·laria a "tots els partits de l'oposició". En nom dels morts, faran pactar tothom, que tothom apuntali el règim i s'hi embruti. Que no quedi alternativa. El consens dels nous Pactes de la Moncloa serà una recentralització parcial de la sanitat, l'educació i el benestar social i un enfortiment de l'exèrcit. Una LOAPA per la porta del darrere en nom del benestar dels ciutadans.

Sánchez, que és llest, també hi vol l'independentisme a dins. Sap que el retorn total a l'autonomisme està a un pas de ser realitat i no voldrà deixar escapar l'oportunitat. Venen temps molt difícils, amb una caiguda del PIB del 20% aquest any, un atur estratosfèric i una redefinició del nostre model econòmic i social, especialment a Catalunya. Cal un pla que, sense deixar de banda ni autodeterminació ni amnistia, torni a posar sobre la taula el concert econòmic. Cal recordar que votar els partits espanyolistes, és votar per l'espoli i contra els teus propis interessos com a català.

Tornant al tema, imagino que molts deuen sentir-se confosos per la gestió del PSOE. Especialment els qui consumeixen mitjans d'abast estatal o els independentistes que encara creuen en investidures mestres. Però la veritat és que el PSOE no ha fallat. I el seu vincle amb el règim ha estat continuat els darrers 45 anys. Sempre ha protegit la monarquia, va continuar la guerra bruta i els assassinats secrets contra ETA i ha defensat sempre el model centralista, fora de campanya electoral.

Tot s'entén millor si sabem que, com explica Casals al seu llibre, hi ha molts indicis que indiquen que Carrero Blanco, abans de morir el 1973, va mediar amb la Internacional Socialista per afavorir que Felipe González prengués el poder al PSOE. Carrero no volia que el PSOE estigués controlat pels històrics ni pels exiliats, necessitava gent jove i amb ganes de prendre el poder a qualsevol preu, no pas republicans amb memòria. Per aquest motiu va fer gestions amb Gustav Heineman, que en aquella època era President de la República Federal Alemanya perquè intercedís amb Willy Brandt. Carrero Blanco, veia a venir que caldria certa obertura política, i volia que el PSOE en formés part. 45 anys després, es pot dir que, Zapatero a part, va tenir força èxit.

Pel que fa a Podemos... fan pensar en la Lliga Regionalista de finals dels deu. Convençuda que tenir algun ministre català volia dir haver acabat amb el règim dinàstic, quan en realitat el van reforçar i hi van quedar engolits. Probablement als podemites els passi el mateix, i el fet que els seus líders siguin de Madrid, i tinguin poques possibilitats de governar Catalunya, augmentarà el seu centralisme. Podemos ja ha transigit amb el retorn dels militars a la vida pública, i cediran per ser part dels Pactes de la Moncloa 2.0, que preparen les elits de l'estat i els seus acòlits mediàtics. El component de recentralització social ho farà tot més digerible.

"Después de Franco, las Instituciones", deien. I així ha estat, malgrat Europa i malgrat el dret a votar cada quatre anys i canviar governs. 45 anys després de la mort de Franco, ningú s'ha atrevit a reformar les institucions de l'Estat, i això no hi ha eurobons que ho solucionin. Catalunya mentrestant està atrapada, tot i haver actuat més racionalment que el govern espanyol, amb una autonomia infrafinançada, sense poder real i a vegades no prou ben gestionada. Com es veu comparant amb el nombre de morts d'altres petites però independents nacions d'Europa, la falta de sobirania, es paga molt cara.