La senyora A és una bona veïna del barri, preocupada per les coses que passen al país i compromesa amb les solucions. Em pregunta per què li tenen tanta mania al català aquesta gent. Què volen? No tinc temps de respondre i ella continua lamentant-se: No en teníem prou amb els de sempre d’aquí que ara també han de venir els fatxes d’Europa. Per què ha vingut una comissió només d’aquesta gent? Per què no porten ningú dels que ens poden entendre? I els suecs, què passa amb els suecs? Què passa a Europa? Tant que els hem admirat i ara ens posen bastons a les rodes. No té sentit tot això. Certament, costa d’entendre, li responc, malgrat que tot plegat té més sentit del que sembla. La senyora A va apressada i jo també i no tenim temps d’anar més enllà. Ella conclou: Quina vergonya!
Sí, penso, vergonyós ho és tot plegat, però de què serveix aquesta mena de vergonya en què vivim instal·lats? Em ve al cap el darrer llibre del professor i filòsof Frédéric Gros: La vergonya, un sentiment revolucionari. Exposa que la vergonya és l’estat efectiu més elemental i més gran del nostre temps, el que dona sentit i significat a les noves lluites, el que sentim quan ja no sabem com cridar de manera efectiva contra la injustícia, l’arbitrarietat i la desigualtat. Quan tot això passa encara bramem contra la vergonya, contra la vergonya del món. La vergonya de Gaza, per exemple.
Molts homes i dones del país vivim en estat de vergonya, això vol dir en un estat de resistència, com diu Gros; però immediatament avisa: Estiguem alertes, la vergonya és una mena de resistència, però també és un despreniment fastigós, un moviment cap enrere. Té raó, la vergonya és resistència, però també és refugi; pot fer brollar revoltes, però també tebior, passivitat o indiferència. Sempre he pensat, per exemple, que en el cas català el sentiment de vergonya que va generar la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 va impulsar una onada de rebuig de les institucions espanyoles, del qual va brollar el sentiment de revolta que va donar forma al procés polític posterior. Vam dir prou a un Estat que feia vergonya, per l'autoritari, maldestre i aliè, responent amb una revolta democràtica a favor d’un estat democràtic i propi. Contra una sentència vergonyosa una mobilització desvergonyida.
Aquests dies, en canvi, la visita dels parlamentaris europeus pretesament auditant l’ús del castellà a Catalunya m’ha semblat que reflectia que el sentiment de vergonya ha pendolat cap a la fredor. Sentim vergonya, però hem fet un pas enrere, no hem dit gran cosa. Segurament és una conseqüència de l’aplicació de l'article 155 i dels efectes que ha tingut sobre el conjunt de la societat catalana, però resulta evident que hem fet un moviment enrere. Ho posa en relleu que l’infame, tendenciós i maliciós passeig per casa nostra dels representants del reaccionarisme europeu no hagi tingut resposta, almenys de moment. Han posat en dubte la qualitat de la nostra convivència lingüística. Té raó la senyora A, hem passat vergonya; però em costa veure on és la voluntat de resistència. Serà que la nostra vergonya és essencialment conformista?
De fet, els reaccionaris ens han reiterat a la cara la seva manera de fer, la seva voluntat numantina d’aconseguir el poder, per després posar-los al servei dels seus interessos personals, revestint-los d’interessos generals. Qui no recorda l'expresident dels Estats Units, Donald Trump o a escala local l'exlíder de Ciutadans, Albert Rivera, com tants altres. Els reaccionaris ultradretans ho fan així: emmascaren els interessos personals amb els col·lectius, assalten les institucions democràtiques per desballestar-les, plantegen objectius aparentment irracionals, inventen conflictes d’identitat i premen els nusos socials en lloc de desfer-los. Tota l’artilleria política reaccionària es fonamenta en promoure la turbulència, les pors, el caos, els odis irracionals i les pulsions més sinistres. El reaccionarisme -la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, com a exemple- triomfa instal·lat en una mena de racionalitat irracional que desmantella la resistència per esgotament, per insuportable, per vergonyosa; perquè a vegades fa riure i quasi sempre acaba fent por. I, el més important, aconsegueixen passar per sobre del discurs democràtic i progressista.
S’han passejat sense pudor, falsejant la veritat tot el que han volgut. Han explicat allò que han volgut i està clar el que escriuran. I això circularà per Europa. Faran creure a molts europeus que són demòcrates inspeccionant un tipus d’escola i societat que segrega per raons de llengua. Poca gent assumirà que tot i estar revestits de parlamentaris europeus, representen posicions d’extrema dreta, delegats del mateix nacionalisme autoritari espanyol, prepotent i xovinista de tota la vida, incapaç d’acceptar que la pluralitat lingüística és un bé democràtic que cal respectar i engrandir.
Cal reconèixer la notable habilitat i l’extraordinari cinisme d’aquest nou populisme que recorre el món. Cal lamentar que tingui en la dreta espanyola una de les seves expressions més lamentablement actives. S’estan apoderant de manera intransigent de conceptes essencials com ara la idea de democràcia, llibertat, llengua o Constitució. Els manipulen i els buiden de sentit. En nom de la democràcia neguen els drets democràtics més elementals, com per exemple: el referèndum o l’organització de l’aprenentatge i l’ús del català i de les llengües que hi conviuen a Catalunya. És increïble la barra que es necessita per deambular per les entitats catalanes creant un conflicte lingüístic, esgrimint els drets lingüístics dels espanyols per negar els drets lingüístics dels catalans, amb l’única intenció de deixar escrit un al·legat manipulador i autoritari sobre la realitat lingüística catalana.
Segurament, doncs, molts podem estar d’acord que el cinisme desvergonyit del populisme reaccionari és la cara A del problema. Potser, però, ens costarà una mica més acceptar la cara B de la qüestió: el conformisme dels demòcrates i progressistes en general, siguin més o menys de dins, de dretes o d’esquerres. Aquí és on tenim l’altra cara del problema. Els demòcrates no trobem la manera de combatre el reaccionarisme. És com si l’avergonyiment que sentim ens aclaparés en lloc de dinamitzar-nos. Això implica deixar-los guanyar. Això vol dir que continuarem perdent la llengua del país.
Reivindico afrontar la vergonya que ens produeix el que tenim amb desvergonyiment. Prou de demòcrates i de progressistes paralitzats. Prou d’acceptar el discurs de la por. Prou d’acceptar sense resposta l’atac sistemàtic de la ultradreta europea conta la llengua. Prou de suposar que tot plegat és un atac irracional de quatre bojos que són mala gent. La irracionalitat és una aparença que ens desarma, però en realitat amaga un projecte de fons contra el país, contra la nació, contra la cultura i contra la llengua. Volen mantenir el poder d'Espanya al seu servei, volen continuar acampats dins de l'Estat traient-li tot el profit que puguin i a qualsevol preu. Saben que Catalunya és l’únic contrapès real.
Saben que avancen. Estan satisfets perquè han aconseguit que el PIB madrileny superi el català; ara volen aconseguir la plena subordinació política, cultural i lingüística. Saben que reduir el català a la mínima expressió domèstica és la victòria definitiva sobre Catalunya. Mireu que està passant a les Illes Balears i a València. Per això, els reaccionaris van acollir a Ciutadans amb tanta simpatia. Van oferir un fil llaminer per explotar. Per això mateix, el PP s’hi va sumar de manera indigna. Per la mateixa raó, durant anys, el PSOE ha mantingut una lamentable complicitat amb la dreta espanyola. I mentrestant, l’esquerra ha mirat cap a un altre costat. Uns i altres saben que l’aparent irracionalitat contra el català emmascara una política perfectament racional. Tots els partits espanyolistes, en un moment o altre, s’hi han sumat, alguns amb voluntat explícitament destructiva, altres pensant que els donava vots i altres amb una indiferència anihiladora. Pot canviar alguna cosa en els temps que venen? Està per veure, però en tot cas, sense desvergonyiment no hi haurà passes endavant.
A la pròxima entrega, que ja serà per a l'any vinent, els donaré la meva opinió del que caldria fer. En tot els desitjo les millors festes i que el 2024 els sigui venturós.
Sí, penso, vergonyós ho és tot plegat, però de què serveix aquesta mena de vergonya en què vivim instal·lats? Em ve al cap el darrer llibre del professor i filòsof Frédéric Gros: La vergonya, un sentiment revolucionari. Exposa que la vergonya és l’estat efectiu més elemental i més gran del nostre temps, el que dona sentit i significat a les noves lluites, el que sentim quan ja no sabem com cridar de manera efectiva contra la injustícia, l’arbitrarietat i la desigualtat. Quan tot això passa encara bramem contra la vergonya, contra la vergonya del món. La vergonya de Gaza, per exemple.
Molts homes i dones del país vivim en estat de vergonya, això vol dir en un estat de resistència, com diu Gros; però immediatament avisa: Estiguem alertes, la vergonya és una mena de resistència, però també és un despreniment fastigós, un moviment cap enrere. Té raó, la vergonya és resistència, però també és refugi; pot fer brollar revoltes, però també tebior, passivitat o indiferència. Sempre he pensat, per exemple, que en el cas català el sentiment de vergonya que va generar la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 va impulsar una onada de rebuig de les institucions espanyoles, del qual va brollar el sentiment de revolta que va donar forma al procés polític posterior. Vam dir prou a un Estat que feia vergonya, per l'autoritari, maldestre i aliè, responent amb una revolta democràtica a favor d’un estat democràtic i propi. Contra una sentència vergonyosa una mobilització desvergonyida.
Aquests dies, en canvi, la visita dels parlamentaris europeus pretesament auditant l’ús del castellà a Catalunya m’ha semblat que reflectia que el sentiment de vergonya ha pendolat cap a la fredor. Sentim vergonya, però hem fet un pas enrere, no hem dit gran cosa. Segurament és una conseqüència de l’aplicació de l'article 155 i dels efectes que ha tingut sobre el conjunt de la societat catalana, però resulta evident que hem fet un moviment enrere. Ho posa en relleu que l’infame, tendenciós i maliciós passeig per casa nostra dels representants del reaccionarisme europeu no hagi tingut resposta, almenys de moment. Han posat en dubte la qualitat de la nostra convivència lingüística. Té raó la senyora A, hem passat vergonya; però em costa veure on és la voluntat de resistència. Serà que la nostra vergonya és essencialment conformista?
De fet, els reaccionaris ens han reiterat a la cara la seva manera de fer, la seva voluntat numantina d’aconseguir el poder, per després posar-los al servei dels seus interessos personals, revestint-los d’interessos generals. Qui no recorda l'expresident dels Estats Units, Donald Trump o a escala local l'exlíder de Ciutadans, Albert Rivera, com tants altres. Els reaccionaris ultradretans ho fan així: emmascaren els interessos personals amb els col·lectius, assalten les institucions democràtiques per desballestar-les, plantegen objectius aparentment irracionals, inventen conflictes d’identitat i premen els nusos socials en lloc de desfer-los. Tota l’artilleria política reaccionària es fonamenta en promoure la turbulència, les pors, el caos, els odis irracionals i les pulsions més sinistres. El reaccionarisme -la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, com a exemple- triomfa instal·lat en una mena de racionalitat irracional que desmantella la resistència per esgotament, per insuportable, per vergonyosa; perquè a vegades fa riure i quasi sempre acaba fent por. I, el més important, aconsegueixen passar per sobre del discurs democràtic i progressista.
S’han passejat sense pudor, falsejant la veritat tot el que han volgut. Han explicat allò que han volgut i està clar el que escriuran. I això circularà per Europa. Faran creure a molts europeus que són demòcrates inspeccionant un tipus d’escola i societat que segrega per raons de llengua. Poca gent assumirà que tot i estar revestits de parlamentaris europeus, representen posicions d’extrema dreta, delegats del mateix nacionalisme autoritari espanyol, prepotent i xovinista de tota la vida, incapaç d’acceptar que la pluralitat lingüística és un bé democràtic que cal respectar i engrandir.
Cal reconèixer la notable habilitat i l’extraordinari cinisme d’aquest nou populisme que recorre el món. Cal lamentar que tingui en la dreta espanyola una de les seves expressions més lamentablement actives. S’estan apoderant de manera intransigent de conceptes essencials com ara la idea de democràcia, llibertat, llengua o Constitució. Els manipulen i els buiden de sentit. En nom de la democràcia neguen els drets democràtics més elementals, com per exemple: el referèndum o l’organització de l’aprenentatge i l’ús del català i de les llengües que hi conviuen a Catalunya. És increïble la barra que es necessita per deambular per les entitats catalanes creant un conflicte lingüístic, esgrimint els drets lingüístics dels espanyols per negar els drets lingüístics dels catalans, amb l’única intenció de deixar escrit un al·legat manipulador i autoritari sobre la realitat lingüística catalana.
Segurament, doncs, molts podem estar d’acord que el cinisme desvergonyit del populisme reaccionari és la cara A del problema. Potser, però, ens costarà una mica més acceptar la cara B de la qüestió: el conformisme dels demòcrates i progressistes en general, siguin més o menys de dins, de dretes o d’esquerres. Aquí és on tenim l’altra cara del problema. Els demòcrates no trobem la manera de combatre el reaccionarisme. És com si l’avergonyiment que sentim ens aclaparés en lloc de dinamitzar-nos. Això implica deixar-los guanyar. Això vol dir que continuarem perdent la llengua del país.
Reivindico afrontar la vergonya que ens produeix el que tenim amb desvergonyiment. Prou de demòcrates i de progressistes paralitzats. Prou d’acceptar el discurs de la por. Prou d’acceptar sense resposta l’atac sistemàtic de la ultradreta europea conta la llengua. Prou de suposar que tot plegat és un atac irracional de quatre bojos que són mala gent. La irracionalitat és una aparença que ens desarma, però en realitat amaga un projecte de fons contra el país, contra la nació, contra la cultura i contra la llengua. Volen mantenir el poder d'Espanya al seu servei, volen continuar acampats dins de l'Estat traient-li tot el profit que puguin i a qualsevol preu. Saben que Catalunya és l’únic contrapès real.
Saben que avancen. Estan satisfets perquè han aconseguit que el PIB madrileny superi el català; ara volen aconseguir la plena subordinació política, cultural i lingüística. Saben que reduir el català a la mínima expressió domèstica és la victòria definitiva sobre Catalunya. Mireu que està passant a les Illes Balears i a València. Per això, els reaccionaris van acollir a Ciutadans amb tanta simpatia. Van oferir un fil llaminer per explotar. Per això mateix, el PP s’hi va sumar de manera indigna. Per la mateixa raó, durant anys, el PSOE ha mantingut una lamentable complicitat amb la dreta espanyola. I mentrestant, l’esquerra ha mirat cap a un altre costat. Uns i altres saben que l’aparent irracionalitat contra el català emmascara una política perfectament racional. Tots els partits espanyolistes, en un moment o altre, s’hi han sumat, alguns amb voluntat explícitament destructiva, altres pensant que els donava vots i altres amb una indiferència anihiladora. Pot canviar alguna cosa en els temps que venen? Està per veure, però en tot cas, sense desvergonyiment no hi haurà passes endavant.
A la pròxima entrega, que ja serà per a l'any vinent, els donaré la meva opinió del que caldria fer. En tot els desitjo les millors festes i que el 2024 els sigui venturós.