El 4 de desembre d'ara fa deu anys va morir Jordi Solé Tura i l'atzar va voler que la cerimònia de comiat coincidís amb el dia de la Constitució. Els aniversaris dels comiats quan el dolor sembla apaivagat permeten recordar aquells que vam admirar i estimar sense l'allau de tristesa, sense les imatges dels darrers moments i pots tornar a recordar amb joia una vida panoràmica, un goig de converses, una munió d'instants compartits.

Mai us podré parlar de Jordi Solé Tura objectivament, ho sé i és bo que ho sapigueu vosaltres. Per això celebro que estudiosos de diverses universitats hagin publicat i reflexionat entorn de la seva obra durant tots aquests anys. Un dels darrers articles ens arriba de la Universitat de Girona i està signat per Giaime Pala, nascut a Itàlia i gran coneixedor del paper polític del PSUC en la lluita antifranquista i durant la transició política.

Menciono aquest article per la seva reivindicació de Solé Tura com intel·lectual i l'explicació detallada de com, quan l'any 1958 quan Ferran Soldevila li encarrega una síntesi del pensament polític de reivindicació catalanista, va estudiar en profunditat el pensament de Jaume Balmes, Pi i Margall, Joan Manyé i Flaquer, Josep torres i Bages, Fèlix Sardà, el grup de la revista La renaixença (Angel Guimerà, Pere Aldavent, Josep Coroleu, Narcís Roca, Ramon Picó,...) i va endinsar-se en les figures de Valentí Almirall i Prat de la Riba de qui en seria un referent i publicaria respectius llibres el 1974 i el 1967.

Pala intenta explicar-nos, i voldria resumir-vos-ho i ratificar-ho, que Solé Tura no opinava sense tenir el pòsit del coneixement i la capacitat analítica que el caracteritzava. És aquesta condició d'intel·lectual, abans que militant de partit o responsable institucional, la que m'agradaria destacar-vos avui.

Quan va ser ponent de la Comissió Constitucional i li preguntaven si aconseguiríem vèncer la inèrcia i les arrels profundes que havia deixat el franquisme en les institucions públiques. Ell ens recordava, utilitzant aquesta perspectiva històrica que el caracteritzava, que no havíem de superar només el franquisme, que els traumes acumulats durant el segle anterior a l'any 1978 eren sis constitucions no aplicades, tres guerres civils, dues proclamacions de repúbliques amb derrocament monàrquic que havien acabat malament, dues dictadures militars, incomptables pronunciaments militars i suspensions de garanties constitucionals (les mínimes que havien aconseguit els nostres avantpassats).

El 1845 i 1876 eren anys fonamentals per entendre l'ànim en què iniciava els seus treballs d'expert en dret constitucional representant el partit més a l'esquerra de l'arc parlamentari i el que més temien els partits nascuts a la falda de les institucions franquistes amb dos ministres de Franco al capdavant, Adolfo Suárez i Fraga Iribarne. En aquells anys del segle XIX s'havien proclamat les constitucions ultraconservadores que havien forjat un determinat model d'Estat que calia girar com un mitjó.

El Centre d'Estudis per la Democràcia de Mollet del Vallès, on es conserva bona part del seu arxiu personal, ha editat cinc volums de reculls d'articles on trobem un Solé Tura que insisteix en la feina que han de fer les institucions de l'etapa democràtica per no permetre que s'apropiïn del gran instrument que representava una constitució de finals del segle XX i que no era el punt d'arribada sinó el petit replà de sortida.

Un dels textos del recull plantejava una vegada i una altra la necessitat de debatre sense por ni dogmatismes les qüestions que condicionarien la vida política del tombant de segle XXI: el relatiu al règim polític (monarquia i república); el de la identitat nacional (Espanya única o Espanya plurinacional); l'aprofundiment de la democràcia; i el desenvolupament dels drets que la Constitució només anunciava i les relacions amb els sectors més reaccionaris d'una Església que seguia ancorada en el passat. Aquestes qüestions les va escriure en el cinquè, desè, quinzè, vintè, vint-i-cinquè aniversari de la Constitució.

S'equivoquen els que diuen que la transició va ser modèlica perquè hi va haver patiment, víctimes i renuncies; però també s'equivoquen els que reneguen dels avenços que va significar dotar-nos d'una Constitució que ara ens servirà d'escut de protecció dels intents de l'extrema dreta de negar-nos els drets d'una societat cada vegada més plural.

En temps de superficialitat, en temps de titular fàcil i de política conspirativa de passadís seria bo i ens faria bé rellegir a Jordi Solé Tura.