Anem de cap a les quartes eleccions legislatives espanyoles en quatre anys. Cap sorpresa. Després de les eleccions locals i autonòmiques del 26 de maig d'enguany es va a fer evident que Pedro Sánchez preferiria anar a una nova convocatòria electoral abans que pactar un govern de coalició amb UP falcat pel PNB i ERC. En paral·lel, Pablo Casado decidia que calia moderar el discurs i virar lentament cap a un nou marianisme orientat a posicions retòriques de centredreta. Barba curta inclosa.

No cal gran perspicàcia analítica per concloure que Pedro i Pablo, Pablo i Pedro volen tornar com més aviat millor a l'esquema del bipartidisme imperfecte que fins fa 4 o 5 anys havia caracteritzat el Règim del 78. Difícilment aquest esquema de repartiment bipartidista del poder característic dels constitucionalismes monàrquics espanyols es restablirà de forma immediata. Però tot apunta a una emergent relació de civilitzada rivalitat i solidària amistat entre Pedro i Pablo. Ben bé com si es tractés del Pedro i el Pablo de la versió espanyola de la sèrie The Flinstones, Los Picapiedra.

Sembla improbable que l'electorat espanyol viri bruscament cap al bipartidisme. I també sembla clara la sòlida persistència del vot sobiranista a Catalunya i al País Basc. Però aquest moviment de PSOE i PP abona la idea del caràcter irreformable del sistema polític originat en els anys de la Transició. No hi ha manera de desfer la densa xarxa d'interessos econòmics i privilegis polítics creuats sobre la que es basa el Règim del 78. En part, perquè es deriven dels esquemes de poder procedents del mateix franquisme. De fet, el que incomoda del republicanisme català, més enllà d'aspectes emocionals, és que qüestiona d'arrel la lògica dels poders econòmics, polítics i culturals que durant dècades ha consolidat la Segona Restauració borbònica espanyola.

Donat aquest caràcter aparentment irreformable de la monarquia constitucionalista espanyola, les preguntes semblen òbvies: ¿Quin sentit té pel republicanisme català apel·lar al diàleg? ¿No seria millor tirar pel dret? Però les respostes potser no són tan òbvies. El debat independentista ha tendit a polaritzar-se en la resposta a tres qüestions: Qui? Com? Quan? I, erròniament, la discussió ha tendit a focalitzar-se sobre el Com (negociació, unilateralitat...) i el Quan (full de ruta, momentum...). Però la qüestió clau és, precisament, el Qui. És a dir, quants i amb quina força democràtica?

En països de tradició de liberalisme constitucional imperfecte però molt consolidat com el Canadà o Gran Bretanya la resposta a la pregunta del Qui és obvia: el 51% en referèndum. Però aquest no és el cas del Regne d'Espanya. En el cas català només una majoria social rotunda, incontestable i sostinguda en el temps farà inevitable el pronunciament democràtic de la ciutadania catalana sobre la qüestió de la sobirania. En un referèndum arrencat als poders d'Estat com qui extreu un queixal o, alternativament, amb unes eleccions plebiscitàries. En tots dos casos, el suport electoral a la independència haurà de ser molt ampli, indiscutible. Només un desbordament democràtic pacífic i dialogant farà imparable la reivindicació republicana.

El republicanisme català té perduda la batalla ideològica a Espanya. Però la disputa per l'hegemonia a Catalunya la guanyarà qui demostri més convicció i determinació en l'aposta pel diàleg i la negociació. Naturalment, en un marc estratègic que combini la lluita antirrepressiva, la mobilització de la societat civil i l'acció institucional de l'administració local i nacional. Al cap i a la fi, el que decantarà la balança serà la força del pes de l'opinió pública catalana i, també, de l'opinió pública internacional.