La persecució política contra el republicanisme català independentista ha dut l’Estat a suspendre la democràcia. Davant dels reptes que la radicalitat democràtica li plantejava des de Catalunya –reconeixement del poble català com a subjecte polític sobirà i el seu dret a decidir lliurement, democràticament, el propi futur-, la resposta de l’Estat ha estat la d’un poder incapaç de repensar-se. S’ha negat al diàleg i a la revisió dels dogmes procedents de l’etapa anterior. La seva resposta ha estat el tancament absolut, l’amenaça i la violència. Violència policial i violència judicial.

El nou ordre polític imposat a Catalunya és d’excepció. És, simultàniament, dictatorial –governa per la força qui no té els suports electorals per fer-ho- i colonial –el control del Govern s’exerceix des de fora, des de l’Estat, i en contra de la voluntat de la gent.

No hi ha estat de dret. Hi ha, certament, una legalitat; però buidada de qualsevol mena de compromís amb la justícia. Contràriament, la llei i el sistema judicial s’han convertit, sobretot, en instruments per encobrir la injustícia i per disfressar la persecució política. Quina llei pot emparar les actuacions del jutge Llarena? Si n’hi ha alguna, ha de ser abolida perquè és, manifestament, una llei contrària a la democràcia, a la separació de poders i al respecte als drets fonamentals de persones i col·lectius. El nucli del sistema judicial espanyol, amb Llarena al capdavant, subordina la democràcia a la llei, i subordina la justícia a la immutabilitat de la forma d’Estat i la unitat d’Espanya. Aquesta seva particular fi de la història, aquesta impossibilitat que allò que es va instituir violentament en el passat pugui ser revisat i modificat ara, democràticament, troba la seva expressió més genuïna en la monarquia fòssil. En la dictadura coronada. I, en nom de la monarquia i de la unitat, es reprèn la violència per sotmetre políticament la gent i el país. Presó, exili, violència policial, intervenció i desmantellament de les institucions catalanes.

El govern Rajoy i els seus còmplices necessaris –que han estat i són molts- han convertit les clavegueres de l’Estat, i el sistema judicial que s’hi connecta, en una mena de laboratori de manipulació de proves per a la gran causa general contra l’independentisme. Des d’allà, han procedit a la construcció d’una realitat paral·lela, d’un relat inventat, d’una sèrie de ficció que s’emet en horari d’informatius i que el sistema comunicatiu del règim s’encarrega de difondre aplicadament. El calendari d’entrega de cada nou capítol, minuciosament preparat, el determinen variables com els escàndols de corrupció del PP o les mobilitzacions ciutadanes que convé ocultar. Sí, la FAES és la inspiradora inicial del llibret, però el jutge Llarena s’ha revelat com el gran guionista de la sèrie. Dotat, sens dubte, d’una imaginació desbordant, ha estat capaç d’evocar escenes amb segrestos, trets i hostatges on només s’enarborava pacíficament l’estendard democràtic. I ha arribat a formular diagnòstics sobre els encausats que han impressionat els professionals del ram i les xarxes socials: “... no se aprecia en su esfera psicológica interna un elemento potente que permita apreciar que el respeto a las decisiones de este instructor vaya a ser permanente...”. La frase delata que l’instructor potser és un guionista remarcable, però també que hauria de demanar hora i fer-se visitar.

És l’Estat qui, en negar el dret a decidir de la ciutadania, introdueix el factor violència en la política catalana. L’Estat és l’únic actor del conflicte que ha recorregut sistemàticament a la violència –policial, judicial, política. És l’Estat qui ha volgut provocar la inestabilitat econòmica per servir-se’n; qui ha procurat obrir vies de fractura social. De fet, l’Estat i el govern Rajoy han estat els responsables directes de totes les afectacions que, immediatament, han volgut encolomar al moviment independentista. A l’independentisme se li pot retreure potser poca profunditat analítica, una avaluació ingènua de la capacitat repressora de l’Estat i de la resposta internacional a les pròpies reivindicacions, no tenir prou preparats alguns escenaris, o que, un cop escapçades entitats i partits, no hi hagués uns lideratges més clars i coordinats que evitessin les friccions i les desqualificacions internes. Però no se li pot retreure manca de civisme, de radicalitat democràtica, o de permanent disposició a resoldre políticament un conflicte d’arrel i de naturalesa polítiques.

L’Estat i els seus còmplices necessaris han procurat criminalitzar un moviment cívic i polític d’una qualitat democràtica que els desbordava per totes bandes. En fer-ho, s’han hagut de comprometre i deixar al descobert els mecanismes de la seva dominació basada en la força i la voluntat de sotmetre. La seva reputació ha quedat tacada, internament i internacionalment. La impunitat no els acompanyarà sempre. I alguns, com el jutge Llarena, hauran de respondre de les seves actuacions davant de tribunals internacionals. Això passarà massa tard, és veritat, quan ja hauran fet molt mal a persones i famílies, i quan hauran interferit greument en la política democràtica de Catalunya. Saber, però, com sabem, les intencions i el “modus operandi” de l’adversari, hauria d’ajudar a reconstruir ponts a l’interior de l’independentisme. I també entre l’independentisme i les altres forces polítiques inequívocament democràtiques que, pel fet de ser-ho, no poden tenir dubtes a l’hora de triar entre la dictadura i la democràcia. Les que, davant dels empresonaments vergonyants i injustos del 155, mantenen la defensa del dret a decidir, imprescriptible i irrenunciable. Les que no dubten entre la perpetuació de la reverberació monàrquica de la “unidad de destino en lo universal” i l’oportunitat d’una República catalana, permanentment inacabada, pensada i feta des del poble.