La sanitat pública és paradigma de societats desenvolupades i progressistes i així ha de seguir sent, però el debat de la salut té múltiples punts de discussió. És un debat sobretot polític, on l’eix sanitat pública versus privada està al centre del debat, on els discursos es polaritzen i ens volen confondre reduint la discussió a bons i dolents; a Catalunya conviuen els dos models amb grans zones de confluència i és un model que haurem de protegir i millorar quan siguem un estat.

És un debat econòmic, de pressupostos insuficients i retallades, de criteris economicistes, de manca d’eficiència, de relacions cost-benefici; és un debat social, amb l’equitat del dret a la salut com un dels grans valors a preservar; naturalment també és un debat nacional, fins i tot els Jocs Olímpics de Londres a la cerimònia d’inauguració van posar el National Health System com una de les aportacions al món de la cultura britànica, encara que li haurien de dir MultiNational or State Health System; és també un debat populista, on dir “no a les retallades”, “no a l’ euro per recepta” ens defensa dels malfactors que ens volen fer pagar per la sanitat, on la demagògia campa a cor que vols, quan ens diuen que la dreta ens privatitza la sanitat i no ens diuen que el pressupost de salut del nostre govern és insignificant si el comparem amb la magnitud de l’espoli que Espanya sotmet a Catalunya (veure espolímetre.cat) i el criteri per retallar és pressupostari.

És un debat de regeneració democràtica, on es donen casos de malversació de diners públics amb total impunitat, on els professionals estan fora dels òrgans de decisió, on la promiscuïtat amb la indústria farmacèutica i tecnològica no està qüestionada; és un debat laboral amb un increment de la precarietat contractual, on els drets dels treballadors es perden, amb nòmines que no es paguen; un debat cultural, que ens obligaria a saber els diferents models de sistemes de salut que hi ha a Europa i al món; un debat sobre immigració i els seus drets, on es qüestiona la universalitat del sistema i el govern català ja ha dit que garantirà el servei encara que no tingui pressupost; és un debat lingüístic, sanitat o “sanidad”?, en quina llengua ens fan els informes mèdics?; un debat de prestacions, de llistes d’ espera...i podríem seguir.

Si volem una sanitat pública, de qualitat, universal, equitativa, catalana, hem de tenir un estat independent. És moment doncs, de tenir ciutadans informats i cultes perquè hem de dissenyar l’estructura del nostre país lliure.