Cada escomesa electoral ve acompanyada d'una promesa: ara sí. Aquesta vegada tot quedarà definit de tal manera que tot podrà canviar i fer un pas endavant. Potser en política representativa hauríem de començar a aprendre i aplicar la visió clarivident de Rebecca Solnit en l'activisme. Solnit ens explica com les revolucions ja no s'esdevenen de cop i volta, amb un líder definit, únic i infal·lible que ho té tot al cap. Les noves revolucions es van esdevenint, "passen", i un dia mires enrere i t'adones del camí recorregut.

Segurament en les revolucions anteriors el paradigma era el mateix, simplement que la història, escrita per homes, posen a homes providencials al centre i així la versió que en queda és: si no teniu un líder carismàtic i messiànic, res s'esdevindrà.

No ens enganyem, però. Tenir una cara visible que sàpiga comunicar i sintetitzar unes idees ajuda molt. Especialment si després cal votar llistes electorals tancades i encapçalades per aquest mateix lideratge. El sistema ens aboca a això.
Fet el context:

No em fa l'efecte que cap de les últimes eleccions, ni les que venen, hagi de resoldre res. El Parlament de Catalunya ja va quedar retratat com un espai on no es pot legislar sense que el Constitucional et recordi que l'Estat de les autonomies ha mort. A sobre no serveix ni per aprovar pressupostos (de moment) amb els diners que l'Estat té a bé tornar a Catalunya al ritme i voluntat que els plau. Cosa que em sembla normal. Per això són l'Estat i en ell resideix el poder.

El gran problema que percebo ara mateix en els partits que guareixen els nostres representants és l'esgotament. En 6 mesos hi ha hagut 4 eleccions. Veig portaveus de partits, entitats i lobbys repetint frases i conceptes com una lletania. En política, cada declaració hauria de ser feta com si se t'acabés d'ocórrer aquell lema o aquell concepte i li diguessis a algú en tota confiança.

El periodisme de declaracions imperant obliga a parlar tota l'estona i en cap cas el quart poder fiscalitza quan no es "fa". I això precaritza la qualitat de la política i també la del periodisme.

Als amics que treballen amb responsabilitats o en contacte amb les institucions catalanes els he demanat que no m'expliquin més interioritats. No vull ser partícip de misèries. Sobretot perquè m'oculten la bona feina de molts servidors públics i alts càrrecs que malden per aguantar el país. Ja sabeu que la gent no sol tendir a compartir bones notícies. Molen més les fotudes.

El procés penal, repressiu, de tancament de files de l'Estat en contra d'una part de la seva població és aniquilador. Sobretot ha aniquilat la idea que el catalanisme pactista pot ajudar a transformar una societat i tenir influència en l'esdevenir de l'estat espanyol. Ara mateix tenim moltes carències en termes de creativitat política, d'ambició social, de "pensar fora de la capsa" i això converteix els actors polítics en clixés de si mateixos.

Però tot això no em fa creure menys en la gent que es dedica a la política. Jo crec en les persones. També en aquells que volen servir al seu país des d'una institució representativa. Va pels que ja hi són i també pels que volen canviar-ho tot des de fora.

La tendència actual recorda aquella cançó d'Astrud: "Todo nos parece una mierda, menos lo nuestro". A mi em costa molt veure una raó absoluta en una opció política. Em costa un horror veure un partit que em sorprengui i em faci obrir els ulls. No entenc com les xarxes (especialment la tuitosfera catalana) s'han convertit en un pim pam pum on el que mola és destruir l'"altre" a cada moment. I els partits i organitzacions, tement a perdre vots, influència o diners tenen la temptació d'articular la seva acció a d'acord amb la por i quant no, de la mandra. Dues forces poderoses que no cal menystenir.

Evidentment ja passava abans de l'adveniment d'aquestes xarxes socials. Ara, a sobre, en queda un registre malèfic. Veig com s'ataca personalment en tot moment. Com tothom ho sap tot i costa molt escoltar. Arribo a la conclusió que com que no hi ha gaires idees, val més fer soroll. I en la fressa, la inoperància queda dissimulada.

Doncs jo dic no. No vull convertir la meva vivència política en un espai on la moral i l'orgull tot ho menen. No vull que el cinisme sigui el tret distintiu de la intel·ligència. No vull que el refugi dels incòmodes sigui la falsa equidistància que perpetua l'statu quo. Vull lluitar per les meves idees i discutir-les amb vehemència sense que l'altre pensi que l'ataco a ell. Vull que passin coses. Si l'espai que ocupen ara els falsos indignats l'ocupessin les idees, el risc, l'obertura de mides i la capacitat d'escoltar, potser ens aniria millor.

N'estic fart. No vull jugar a aquest joc. Disculpeu si no sóc un dels vostres.