De tots els llocs on he voltat d'Europa, enlloc hi ha tanta diferència entre l'aparença d'un país i la qualitat de les seves institucions com a Espanya. Quan un viatja per Romania, Grècia o el sud d'Itàlia el mal estat de les infraestructures o la deixadesa general han estat una metàfora perfecta del mal estat de les seves institucions.

En canvi a l'estat espanyol els sumptuosos trens d'alta velocitat, les magnífiques autovies o els aeroports nous de trinca enganyen la vista de l'observador benintencionat mentre la corrupció institucional (no necessàriament financera) ho envaeix tot.

La conversa de xat entre els jutges n'és potser una de les proves més gràfiques. Tracten de nazis, colpistes o violadors els líders independentistes, vulneren el dret a un judici just i representen una curiosa manera de veure la independència judicial. Mentrestant PSOE amb PP i C's als flancs els defensen amb dents i ungles al costat de la resta de jutges de l'estat, que pel seu silenci hem d'entendre que ja els sembla bé.

El franquisme (sociològic o ideològic) mai va ser purgat de l'aparell de l'Estat, i la transició espanyola, com explica Sophie Baby, va ser la segona més sanguinària d'Europa després de la de Romania. Que la Constitució espanyola es va escriure i aprovar sota el soroll i l'amenaça dels sabres és una evidència però en canvi és un fet profundament desconegut i obviat per les elits de molts països europeus i en el debat públic a casa nostra.

Com també ho és que si es volgués aquesta mateixa Constitució que beneeix la violència per defensar la unitat, també podria respectar el dret a l'autodeterminació dels pobles, i en concret el de Catalunya. El repte és entendre aquesta dissonància constitucional i despullar-la arreu.