La guerra a Ucraïna ha posat de manifest fins a quin punt són dèbils les principals certeses del dia a dia. L'increment del preu de l'energia -ja disparat abans de la invasió ordenada per Vladímir Putin, encara que Pedro Sánchez pretengui obviar-ho- i de les primeres matèries més bàsiques se solaparà amb una recuperació post-pandèmia que era menys ràpida del que es preveia. Crisi sanitària i guerra a Europa, una combinació inimaginable fa tan sols dos anys que ara ja forma part del paisatge. De les institucions, en aquest context, se n'espera més que recomanacions sobre abaixar la calefacció com les de Josep Borrell, segurament desconeixedor del fet que ja hi ha moltes famílies que aplicaven aquesta recepta per arribar amb cert coixí a final de mes.

Els països de la Unió Europea (UE) i de tot el bloc occidental tenen un alt grau de responsabilitat sobre què està passant a Ucraïna i de les conseqüències que se'n deriven. Angela Merkel, un perfil gairebé totèmic des que va plegar de la cancelleria alemanya, potser no va acabar d'encertar a l'hora d'estructurar un model tan dependent del gas rus, circumstància que és a la base dels efectes de la invasió. A Putin se l'ha legitimat des de tot arreu -Joan Carles I va rebre una medalla al Kremlin fa només deu anys, quan el règim rus ja no era una democràcia ideal-, i possiblement se l'ha deixat anar massa lluny. Reduir les comparacions amb Hitler acostuma a ser tasca d'analistes mandrosos, sovint frívols, però en aquest cas hi ha paral·lelismes pertinents amb l'expansió del Tercer Reich prèvia a l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

La pregunta ja no és si Putin es quedarà amb el que vol d'Ucraïna, sinó fins on està disposat a arribar. La resposta occidental retratarà tota una generació, perquè el que està passant aquests dies a l'est d'Europa fa reviure els pitjors malsons del continent. Si el cap de setmana passat la fotografia més destacable del conflicte va ser la mort d'un nadó de divuit mesos a Mariúpol, aquest dimecres tots els focus es van posar en el bombardeig per part de les forces russes -així ho van denunciar les autoritats ucraïneses- d'un hospital pediàtric a la mateixa ciutat. El ministre d'Exteriors de Putin, Serguei Lavrov, negava aquest matí qualsevol atac en territori ucraïnès, potser perquè dir el contrari col·lisionaria amb el relat imposat pel Kremlin als mitjans russos. Fins i tot indicava que en aquest hospital s'hi acollien extremistes. Com més descarnada és l'atrocitat, més surrealista és la propaganda, única via oficial d'informació russa.

Es fa difícil, en aquestes circumstàncies, posar distància i, encara més, ser equidistant. És altament probable que enviar armes a Ucraïna serveixi per fer-los guanyar la guerra contra una potència nuclear, i també és una mesura que comporta perills, com ara com es controla aquest armament en el cas d'un enfrontament civil. També és cert que Ucraïna, encara que ara el president Volodímir Zelenski aparegui ara com un Churchill ressuscitat, no és un país que compleixi amb tots els estàndards europeus, i que el seu paper en el compliment del acords de Minsk -pensats per contenir el conflicte al Donbass- no ha estat rigorós. I, encara que sigui incòmode dir-ho, tampoc és el moment adequat per a una entrada exprés a la Unió Europea, encara que el vent de la solidaritat empenyi cap aquí. Coses així no es fan d'un dia per l'altre.

Ara bé: qui pot atrevir-se a situar al mateix nivell l'agredit i l'agressor? La desproporció de les accions del Kremlin, documentades no només a través dels mitjans tradicionals sinó també de ciutadans telèfon en mà, situen un únic culpable en la fallida de la via diplomàtica. La guerra mai és una opció vàlida, però a vegades és aquesta la realitat que s'imposa, per injusta que sigui, i qui té les de perdre és Ucraïna. Un país sobirà que corre el risc -com a mínim- de veure redissenyades per la força les seves fronteres i a qui Occident no pot oferir tota la protecció necessària, ni tan sols una zona d'exclusió aèria possiblement necessària però que escalaria encara més el conflicte. Qui abatria els avions russos? Un país de l'OTAN, amb tots els riscos que implicaria? I la pregunta també és reversible: està Occident disposat a sacrificar Ucraïna, per la via dels fets, per satisfer Putin? El risc és, com va passar el 1939, que el tirà en qüestió no en tingui mai prou. Perquè els tirans, si es llegeix la història, mai en tenen prou.

Davant d'això, sorprèn que al Parlament hi hagi un grup, com va fer la CUP, que en lloc d'aplaudir el cònsol ucraïnès -ni que fos per solidaritat amb els civils morts, que ja són milers- va optar per ensenyar uns cartells en contra de la guerra. Legítim, defensable, però curiós que el gest vingui d'aquells que defensen que viure vol dir prendre partit. I el mateix passa als qui defensen amb ardor totes les vies diplomàtiques que han estat enderrocades per la unilateralitat de Putin. L'equidistància, quan un dels bàndols bombardeja hospitals pediàtrics i instal·lacions nuclears, és un plat de difícil digestió. I admetre-ho no comporta equiparar els ucraïnesos a uns éssers de llum -que no ho són, perquè ningú ho és-, simplement suposa analitzar amb cruesa una situació que exposa totes i cadascuna de les nostres debilitats.