No tinc una bola de vidre. No sabia què passaria amb el Brexit ni si realment el poca-solta de Donald Trump ho tenia de cara per guanyar les eleccions americanes. I no sé si el "referèndum o referèndum" que s'ha de fer com a molt tard al setembre tindrà èxit. Tampoc sé, per tant, si Catalunya es convertirà en un estat independent en els propers mesos, malgrat que sí crec que, per causes endògenes i exògenes, el procés és ja irreversible. I sí que tinc clar que qualsevol independentista -i qualsevol demòcrata que pensi que Catalunya és alguna cosa més que una regió i que les seves institucions serveixen per alguna cosa més que per pagar factures- no pot faltar a la concentració que aquest diumenge al migdia convoquen l'ANC, Òmnium i l'AMI al passeig de Maria Cristina de Barcelona contra la judicialització del procés. Constato un mínim de cinc raons per ser-hi:

Hi ha polítics que estan a l'alçada i no se'ls pot deixar sols. L'independentisme, ho deia la setmana passada, hauria de posar-se d'acord sobre si ha de fer microdesobediències o ha de fer una sola desobediència però definitiva i final. Hauria de tenir també molt clara la resposta institucional a les agressions (i provocacions) de l'Estat. Però seria mesquí negar que, en el que portem de procés, ja hi ha una bona colla de polítics que hi han deixat la pell. Haurà servit de molt o de poc (el temps ens ho dirà) i cadascú ho ha fet amb el seu estil, però tots ells s'hi juguen multes i inhabilitacions per complir compromisos adquirits davant de la ciutadania (avui en dia això té valor) i intentar saltar la paret d'un estat que ha decidit no negociar res. Amb els polítics cal una exigència màxima -i en el cas de nosaltres, els periodistes, una fiscalització constant- però també han de notar la proximitat de la gent quan, com els passa a Carme Forcadell, Artur Mas, Francesc Homs, Irene Rigau, Joana Ortega, Joan Coma Roura, Montse Venturós, José Téllez o els centenars de regidors investigats, afronten situacions injustes o estan en posició de fer-ho en breu. Hi ha polítics disposats a jugar-se la carrera en els propers mesos. Amb el mínim que se'ls pot correspondre és amb l'escalf popular.

És una mobilització transversal. La concentració de diumenge no és partidista, no va a favor de cap sigla, ni de l'aprovació de cap llei o pressupost. Hi haurà el PDECat i ERC però també la CUP i els comuns. I seria bo que també els dirigents i els votants del PSC o d'Unió s'hi sumessin per reunir tot el catalanisme de tradició democràtica. Són partits que històricament han estat al costat de les institucions de Catalunya i s'han sentit interpel·lats per l'anhel democràtic dels catalans.

Perquè la gent és la gasolina del procés. Ja sé que cansa i que l'independentisme porta cinc anys de manifestació en manifestació, però la gent que surt al carrer, i no cap potència estrangera o el poder econòmic, és la gasolina del procés. Cada Diada massiva ha estat una empenta que ha desbloquejat situacions compromeses, ja fos el procés participatiu del 9-N, agafar revolada pel 27-S o la moció de confiança a Carles Puigdemont. El pla Ibarretxe va fracassar perquè mai va tenir una societat civil organitzada i en massa al darrere. Un procés com el català, per ara sense possibilitats reals de ser acordat, necessita d'una mobilització constant per impedir que la base social esllangueixi o els partits tirin la tovallola. Les mostres de suport popular tenen també efectes a nivell internacional. No sumaran la complicitat de cap estat (i menys dels de la UE, socis privilegiats d'Espanya) però donen el problema a conèixer i permeten a l'independentisme explicar-se.

Situa de nou el focus en la societat civil. A l'espera de que els polítics, als que ningú hauria de discutir el seu rol, facin el que toca i siguin capaços d'arribar a acords, la mobilització constant situa el focus en la societat civil. L'ANC, Òmnium i l'AMI són uns actors que no estan regatejant esforços. Cada cop que han estat protagonistes, les coses han sortit bé i el civisme i el bon to han presidit els actes.

Sortir al carrer per una Espanya més democràtica. El govern del PP gaudeix d'un suport total del PSOE i Ciutadans per frenar el procés, tal com evidenciarà la votació del suplicatori d'Homs al Congrés. Han optat per donar una resposta judicial i no política a votar, una demanda transversal, majoritària i sostinguda. No hi ha marge per parlar de res, ni per a la creativitat, i només caben mesures coercitives. Els grans partits ho comparteixen però a molts espanyols -i lògicament a molts catalans que volen seguir-ho sent- no els està bé. Tampoc als dirigents de Podem i als seus votants, ni a bona part dels socialistes i ni tant sols a l'ala progressista del Tribunal Constitucional, que ha emès vots particulars contra la llei que els converteix en una sala penal que els permet apartar de la seva funció a polítics com Forcadell (segona autoritat de Catalunya) sense un procés judicial amb garanties. Quaranta anys després és evident que la Transició espanyola no va saber resoldre dos assumptes: la memòria històrica i la gestió de la diversitat. Amb Catalunya té l'ocasió de posar fil a l'agulla amb el segon repte.