No les he viscudes mai, unes eleccions, en una ciutat. Jo voto a Torregrossa: dos mil dos-cents habitants, i si hi ha alguna convocatòria electoral que es viu intensament és, sobretot, la de les municipals. Tothom, qui més qui menys, coneix tothom, i aquesta proximitat veïnal, de vegades, per a més d’un, interfereix a l’hora d’escollir. Aquest darrer govern municipal era d’ERC amb 9 regidors, d’un total d’11. Els altres dos, del PSC. De fet, Esquerra governa des del 2011. Aquest diumenge en teníem tres, de candidatures per escollir: ERC, Compromís per Torregrossa i Junts. Totes tres encapçalades per dones. I m’agradaria de poder creure que hi són no perquè siguin dones, sinó perquè cada partit ha considerat que aquella és la persona idònia per a dirigir el govern municipal.
 
A migdia, amb les terrasses plenes a l’hora del vermut, l’ambient es vivia electoral. Planava la incògnita si Esquerra la mantindria, la majoria absoluta. L’un que si d’una llista li agradava molt la candidata, però no tant molts dels que l’acompanyen; d’altres, que si una candidatura s’ha fet per fer i sense pes polític ni de gestió; i els de més enllà argumentaven que ja no s’hi val que als candidats als ajuntaments no se’ls demani cap mena de formació. He anat a escoltar tant com he pogut els actes de campanya i he estat atenta, sobretot, en què deien, de propostes, i com ho deien. La qualitat d’ús de la llengua és la primera carta de presentació d’un representant polític.
 
El resultat de les urnes conformarà nou ple municipal: govern i oposició, dipositaris, uns i altres, de la voluntat i de la representació popular. Hi haurà govern i hi haurà oposició, i no és menor, perquè per fer d’oposició se n’ha de saber, s’ha de saber quines són les tendències majoritàries de l’opinió. Nosaltres no hem tingut, malauradament, debat de candidates. Jo l’hauria volgut, i de fet, en un dels escrits d’aquestes setmanes al Cafè dels omesos, el meu espai d’opinió del diari Segre, el vaig demanar. Sense èxit. La confrontació de model de poble, de programa i d’idees em sembla molt més rigorosa que no pas l’enumeració de propostes impreses i enviades. I després, en els mítings, llegides.
 
Ens haurem d’esperar als plens per veure i viure el debat polític, perquè aquesta nova legislatura diria que prometrà uns plens que tractaran la dimensió política dels problemes. I seran apassionants. Compromís marcarà. La política local en un poble com el meu es viu intensament. Ara només neguiteja quin serà el pacte de govern, si n’hi ha d’haver. Quin eix primarà, el social o el nacional, tenint en compte que, dins la radicalitat democràtica, són indissociables? De fet, en les eleccions del 2011, ERC, que es presentava per primera vegada, va aconseguir dos regidors, i el PSC, que decidia el govern, va deixar Convergència a l’oposició i va oferir l’alcaldia a Esquerra. De llavors i fins ara Josep M. Puig ha estat 12 anys alcalde amb dues majories absolutes consegüents.

Nosaltres podem negar aquella afirmació segons la qual aquelles formacions que en el context post 9N i en el marc del “Procés”, defensores de l’eix social, exclouen el nacional. Que l’exclou l’eix social aquella formació que lluita per una Catalunya independent, lliure i sobirana? No hi deu haver, en política, orgull més plaent que el de ser escollit alcalde o alcaldessa del teu poble o la teva ciutat: en deus tenir una mirada del tot diferent, i el privilegi de ser-ne l’artífex de treballar un present que esbossa futur.  Amb la complicitat ciutadana, plena de responsabilitats.