Em comentava l’altre dia un col·lega que no pensava fer el pallasso, és a dir, entrar a l’aula i fer allò que la majoria dels seus estudiants, amb un posat ensopit, amb una certa supèrbia de client exigent, esperaven d’ell. Volia dir que els divertís, que els ensinistrés en coses molt i molt pràctiques, d’una exquisida futilitat, que els donés sense perdre ni una dècima de segon les habilitats claus per a conquerir el futur despús-demà mateix, com a compensació moral d’un inútil empresonament de quatre anys entre les parets d’una institució.

Ho afirmava amb una gran dignitat, un punt solemne: no penso fer el pallasso. Quan ho va dir no venia emprenyat de cap d’una d’aquelles sessions d’hora i mitja que sols passar parlant a les parets, dirigint-te a un auditori absent, totalment submergit en el seu món de pantalles, llums encegadors, llampants objectes en moviment, missatges urgents. Tampoc no havia enxampat ningú amb un pueril i vergonyant copy past, ni havia hagut d’alçar la veu més del compte per fer-se escoltar en meitat d’una mena de xivarri somort de cafeteria de luxe, ni havia discutit amb cap alumne els seus ponderats -i subjectius, també- criteris d’avaluació. Només va fer el comentari per a reforçar la idea de que uns quants milers d’ensenyants ja formaven part dels darrers membres d’una tribu fascinada pel coneixement i els misteris de la seva gestació i transmissió, pel necessari, gegantí esforç per a adquirir-lo.

No pensava, doncs, gesticular com un excitat telepredicador, ni trencar cada cinc minuts el seu discurs amb l’abrupta intercalació d’una anècdota suposadament divertida. Menys encara pensava renunciar a l’evangelització en el pensament crític sense el qual les ‘competències’ no tenen gaire sentit, ni deixar d’explicar coses molt elementals les quals calia anotar perquè el disc dur del cervell no té les prestacions del d’un qualsevol ordinador, ni la nostra memòria és tampoc quasi eterna com la que serven els nostres endimoniats aparells.

Simplement, pensava continuar fent la seva feina, sense acritud, honestament, enfrontant-se cada sessió als militants d’una generació d’estudiants que s’han oblidat d’escriure, que a penes llegeixen un llibre o dos a l’any i sempre per estricta prescripció, de joves incapaços de concentrar-se uns pocs minuts en una idea, de tipus convençuts que qualsevol cosa entre ells i el cercador de Google és un molest destorb, fàcilment evitable en un món on els professors a penes els queda autoritat ni forces per a exercir-la.

I el cas és que sense fer el pallasso, sense assumir que la vella cultura es mor enmig de l’absurditat, resultarà molt difícil sobreviure com a professional de l’ensenyament a aquesta nova educació fascinada pel simulacre, per la gamificació, per l’adquisició constant de competències que envelleixen d’un dia per a l’altre, sotmesa als criteris d’una lògica capitalista implacable on "saber" ha quedat relegat del tot al "saber fer". És l’hora de l’empoderament enganyós, de la dictadura del clientelisme, de l’acadèmia cínica, acovardida, entregada, perduda, que només subsisteix com a paròdia de sí mateixa.

Avisats estàvem i des de fa molt de temps. El sociòleg novaiorquès Neil Postman recordava en el seu imprescindible Divertim-nos fins a morir (1985) la profecia d’Aldous Huxley anunciada en el seu Un món feliç (1932). Deia Postman, que el que Huxley ensenyava és que era més probable que, en l’era de la tecnologia avançada, fos un enemic amb la cara somrient el que ens dugués a la destrucció espiritual i no pas un que, com el que va somiar Orwell, ens mostrés sospita i odi. En la profecia huxleyana no calen vigilants ni reixes ni Ministeris de la Veritat. "Quan una població està distreta amb trivialitats", va escriure Postman, "quan la vida cultural es redefineix com una ronda perpètua d’entreteniments, quan la conversa pública seriosa és una mena de parla infantil, quan, en resum, un poble esdevé un públic i els seus afers públics un vodevil, llavors la nació corre un risc; la mort de la cultura és una possibilitat real".  I és en aquest punt estem... divertint, morint-nos.