Ja és casualitat que un apassionat de la literatura com ell nasqués, precisament, un 23 d'abril, el dia del llibre. I fer-ho a tocar de París, a Neuilly-sur-Seine, el mateix lloc on també havien vist la primera llum el Nobel de Literatura Roger Martin du Gard i la també escriptora Anaïs Nin, filla del pianista català Joaquim Nin. Ell i un company seu de classe van ser els únics supervivents de la barbàrie nazi, essent com era fill d'una família jueva austríaca.

Als onze anys anà a viure a Nova York i inicià així un periple viatger que l'havia de dur a diferents ciutats nord-americanes i europees. Resultat d'aquest viatge vital va ser una apropiació emocional i pràctica del francès, l'anglès, l'alemany i l'italià, que ell considerava "els meus quatre idiomes". Convençut que "l'extinció d'una llengua (...) és la mort d'una visió del món de caràcter únic, d'un gènere de la memòria, d'una forma de viure el present i el futur", per això mateix defensava que "el català és una gran llengua, perquè no hi ha llengües petites" i confessava que allò que més feliç l'havia fet és "haver ensenyat i viscut en diferents idiomes (...) i haver-hi tingut experiències amoroses".
 
No és gens estrany, doncs, que la seva visió d'Europa fos la d'un gran espai de diversitat cultural, sent com ell era el resultat d'una vida de barreges, contrastos i matisos. Perquè si algú va ser capaç d'interpretar, entendre i estimar Europa, aquest va ser ell, George Steiner. Per això considerava Europa "una necessitat importantíssima", i estic segur que quan ho deia, de Cambridge estant, no pensava tant en la Unió Europea de la fredor administrativa, la supraestructura funcionarial  i la llunyania política, sinó en la proximitat de la cultura, dels clàssics que, des d'abans de Crist fins als nostres dies, ha produït Europa. Per això, una de les coses que més li dolien, les notícies que més l'afectaven emocionalment eren l'anunci sovintejat del tancament de llibreries, veritables santuaris de la cultura, en competició heroica amb noves formes de consum cultural.
 
El gran públic va descobrir-lo amb La idea d'Europa, una reflexió innovadora, fresca i original sobre la personalitat del vell continent. En contrast amb els Estats Units, sostenia que Europa s'havia fet als cafès i que el simple nom de carrers i places ja n'indicava el tret principal: era un continent amb història. La Cinquena Avinguda, el carrer 42 o el passeig de les Acàcies posen nom a paisatges sense passat remot, només immediat, rere els quals només sembla aparèixer-hi un gran buit. Una realitat ben diferent de la que expressen l'avinguda del Mariscal Jofre (Perpinyà), la plaça Francesc Macià (Barcelona), l'avinguda de les Germanies (València) o el carrer de Josep Tarongí (Palma).
 
Aquí, intel·lectuals, artistes i polítics havien tingut els seus cafès de referència, els establiments on fer tertúlia regular o bé d'altres on llegir el diari, badar veient passar la gent o fixar-hi una cita. Per entendre els primers, és imprescindible un llibre apassionant, Poética del Café, Un espacio de la modernidad literaria europea, d'Antoni Martí Monterde. Aquí hem tingut, entre política i cultura, llocs emblemàtics com el cafè de l'Ateneu Barcelonès, Els Quatre Gats, El Oro del Rhin, el Velòdrom o el San Patricio, on es reunia Joan Fuster, a València, en una tertúlia memorable. I altres cafès més populars, sense més pretensions inicials que esdevenir un punt de trobada, un lloc de referència, un bar de confiança, com el Bar Bosch (Palma), el Zuric (Barcelona) o el Cafè de la Poste (Perpinyà).  Llocs tots ells on Steiner s'hauria trobat còmode i des d'on, assegut rere una taula estratègica, hauria pogut captar el matís de la vida, la diversitat de la quotidianitat, la singularitat de cada rutina, mai no idèntica enlloc.

Per tres dies només, la mort l'ha sorprès a Europa, però ja fora de la Unió Europea, a Cambridge. En l'imperi de la mediocritat, trobarem a faltar la seva lucidesa, adversària de la vulgaritat. I la passió per aprendre i per ensenyar.