La intimitat és quelcom màgic, no hi ha manera de fabricar-la, es crea. Beu de la complicitat i s’alimenta de l’admiració i de l’esperança. La intimitat és una d’aquelles energies que formen l’amor, aquell estimar sense condicions. En aquest món de sobreentesos i de superficialitat es troba a faltar la intimitat. Sempre farem tard per dir allò que no vam dir i que crèiem que no calia. Les paraules fereixen quan les sentim però encara poden ferir més quan ningú gosa dir-les. Al cel siguis, àvia.

Tendim a posar-nos transcendents en moments radicals, traumàtics, sense remei. És quan toquem fons quan ens queixem. El paisatge no canvia, canviem nosaltres. La mort és el paradigma d’aquest punt i final, que és només un punt i seguit. Ha mort la meva àvia Dolors, l’àvia del meu germà. Mare del meu pare i àvia de les meves il·lusions i de les meves errades. Una dona polièdrica que pretenia ser senzilla. Escriure sobre ella no és just perquè hi ha d’altres que podrien dir la seva i que tenen molts més records i drets que jo. Però no ho puc no fer.

El refugi sempre és una persona. Algú que t’acull sense preguntar. Algú que t’anima sense que tu li demanis. Algú que et veu només tal com ets. Avui és el Dia de la Dona Treballadora, reivindicació justa en un món injust. Moltes dones com la meva àvia van patir una societat que les ofegava, però ella se’n va sortir. Anant a la seva, sent coqueta, fumant i portant motos imponents. Fent créixer uns fills que es poguessin valer per ells mateixos, amb total complicitat i empenta. Una àvia moderna, fora dels determinismes i molt centrada en el què i no gens en el com. Una catalana d’avui amb les amarres de la seva mare Conxita i els somnis del seu pare, l’avi Pepe. Les generacions passen i les arrels perduren.

Si no escric d’una vivència personal com aquesta de què escriuria? No estic més trist del que ella voldria. L’autèntica reina del barri. Un testimoni d’una Barcelona que molts volen que deixi d’existir però que mentre seguim aquí els fills i nets de la Dolors tot seguirà. Ara ja trobava a faltar els seus cigarrets i els seus caramels. Els seus vídeos que ho gravaven tot. Les seves descarnades anàlisis sobre el Barça i la seva memòria sobre cosins i tiets llunyans que sempre tenia al cap encara que no sempre se’n recordava de “picar” per telèfon. De mi tot li semblava bé i em va regalar consells que només he entès quan la vida m’ha portat allà on ella m’alertava.

Fer riure i que et facin riure és d’allò més difícil i d’allò que més hauríem de valorar. De la mateixa manera que és cardinal que ens respectin els nostres silencis i desconnexions. Una història de vida i una vida d’històries que fan entendre que és la tolerància el gran ingredient secret de les millors receptes, i que el millors dels acompanyaments és l’amabilitat. I que aquest exemple ens valgui com a individus, famílies, societat i país.