La setmana passada es va tancar el registre de candidats per a les Primàries a la ciutat de Barcelona. 56 persones competiran (competirem) en dues voltes (el cap de setmana del 14 de desembre i el cap de setmana del 21 de desembre) per ocupar un bon lloc en una llista electoral que concorrerà a les eleccions municipals del pròxim 26 de maig.

Quan es va fer públic el projecte, convidant els partits a participar-hi, ERC i PDECat van optar per fer prevaldre les seves dinàmiques de lleialtats i van decidir no sumar-s’hi. La proposta era simple: si els dos partits havien d’acabar pactant, valia més fer-ho contrastant amb la ciutadania els diferents projectes, traslladant d’entrada el pacte a l’escrutini dels votants i no deixant-lo pels despatxos després les eleccions. És a dir: no devent la posició a la llista a l’obediència a un partit o un altre, sinó a un suport popular molt concret que es manifesta en forma de vot.

Perquè aquest ha estat precisament el problema de la política catalana en els darrers anys: que, mentre la distància entre el que es votava i el que els dirigents polítics acabaven fent amb aquests vots era massa gran, les decisions es prenien per uns incentius que no tenien res a veure amb el que s’explicava en l’arena pública, on el xantatge emocional i el paternalisme hi imperaven massa sovint. Les primàries donen valor al vot i trenquen amb aquestes dinàmiques perverses que, en part, són l’origen del fracàs del mes d’octubre.

Després de la negativa dels partits, el buit dels mitjans –especialment els públics- ha estat gairebé total. Això ha passat no només amb els actes i els esdeveniments pròpiament de Primàries, sinó també amb les persones que hi hem donat suport des del principi i que, com a independentistes, sempre hem estat crítiques amb el procés: a mi mateixa se’m va vetar de Catalunya Ràdio –actualment controlada per ERC- quan va començar la temporada al setembre. Govern efectiu.

També per això vaig decidir presentar-me a les primàries, perquè crec que hi ha una manera no mafiosa i no cínica de fer política, que no tingui por a la veritat i no es plegui davant de les coaccions. Si tothom –també el periodisme obedient, per cert- pren partit, per què no fer-ho sotmetent-se a l’escrutini i la fiscalització de la ciutadania amb el seu vot? El temps dirà si hi ha espai per començar a fer les coses d’una altra manera.