Hi ha un relat en què alguns insisteixen molt, cada vegada més darrerament, segons el qual tots els partits "independentistes" (els que varen aconseguir el 52% dels vots al Parlament, tot i disminuir en termes absoluts) serien iguals. Particularment en el sentit que tots ells s'haurien oblidat conscientment de la independència i s'haurien adaptat a una nova realitat neoautonomista. Crec que aquest relat no és cert i que, a més, beneficia al PSC/PSOE i als comuns, a més dels dos partits "independentistes"/neoautonomistes majoritaris (ERC i Junts).

Quines són les consideracions o hipòtesis de què parteixo? 1. Després d'un període de convulsió/revolta molt forta, com a mínim des de la consulta d'Arenys de Munt (2009) a l'1-O i el 3-O de 2017, la política catalana -i més concretament el Govern de la Generalitat i els dos partits (ERC, Junts) que li donen suport- ha tornat a la "normalitat" que volien les elits, de Madrid i de Barcelona, i el "deep state". És a dir, s'ha tornat a l'autonomisme o el neoautonomisme.

La imatge del president Aragonès a La Palma, anant-hi però no a tot, i sortint després parlant sobre el seu govern "independentista", o la Conferència Nacional d'ERC amb el lema "Escrivim el Futur", són molt significatives. I no, no m'oblido que el "deep state" continua la seva guerra contra Catalunya amb una repressió ferotge (cosa que, d'altra banda, també fa la Generalitat amb els desnonaments i d'altres moviments socials). I tampoc m'oblido dels força més de 3.000 imputats per la "lawfare" o que hi continuen havent exiliades i exiliats.

2. ERC i Junts semblen estar molt còmodes amb el neoautonomisme, principalment tota la gent que tenen al "sottogoverno" de la Generalitat, de les Diputacions, dels grans ajuntaments, de les associacions de municipis... I no ho oblidem, tota aquesta gent, i les seves famílies, amistats i coneixences continuaran votant a un o altre dels partits del govern que els hi dona feina (i m'agradaria que quedés molt clar que, en el "sottogoverno", i també en els partits, hi ha gent molt valuosa, honorable, coherent, gens sectària, que actua de forma professional i amb tota l'eficàcia i eficiència de què és capaç).

A més, hi ha els que encara no estan al "sottogoverno" però que aspiren a poder ser-hi. Tot plegat, i si hi afegim els que voten per raons històriques, sentimentals, emocionals al partit de sempre o als seus "successors", ja fa un gruix prou important de gent que continuaran votant a ERC o a Junts. I mentrestant, proclames buides sobre la independència que es contradiuen contínuament amb el que estan fent en realitat. No ho poden dir obertament, però amb les seves actuacions ho deixen clar: oblideu-vos de la independència.

3. No crec que es pugui esperar que uns partits (ERC, Junts) que, en les seves polítiques econòmiques i socials des del Govern, es mouen entre el neoliberalisme i el socioliberalisme (quasi mai fan ni polítiques socialdemòcrates de dretes) i que, a més, són cada vegada més dependents de Madrid (per exemple, amb els Fons Europeus Next Generation), siguin capaços de posar al centre de les seves polítiques la millora de la vida de la majoria de la gent, de les classes populars. No semblen capaços ni entusiasmats per canviar un sistema econòmic i social -el capitalisme neoliberal en crisi- injust, depredador i gens sostenible, a més de criminal i bel·licista, entre altres. Més aviat semblen satisfets tot imitant el model espanyol del capitalisme d'"amics", depredador i extractivista.

4. Amb l'ajuda d'alguns mitjans de comunicació públics i privats que, més o menys, controlen els partits "neoautonomistes" i "nacionalistes espanyols" fan córrer la brama, el relat, que la CUP també s'ha acomodat al "neoautonomisme". Fins i tot alguns mitjans que presumeixen de ser independents, però que tenen els seus valors i ideologies, les seves filies i fòbies, s'han apuntat clarament a aquest missatge, però en aquest cas acompanyant-lo amb la suggestió/proposta que la gent deixi de confiar en tots els partits "independentistes" existents, també la CUP, i que es faci una aposta per "alguna cosa" nova (un partit?, un moviment?).

Respecte a aquesta darrera proposta, crec sincerament que no té cap possibilitat a curt termini. Recordem què va passar amb les candidatures de Primàries a les darreres municipals, i no ens oblidem del "sottogoverno" i del seu entorn, tal com explicàvem en la segona de les consideracions. I un projecte així requereix temps, preparació, organització, etcètera.

Però tornem al tema de si la CUP s'ha acomodat o no al neoautonomisme. Evidentment, la CUP ha comès errors, com tothom. Per exemple, probablement hauria estat molt potent, també internacionalment, votar a Turull com a president i veure com l'endemà el "deep state" espanyol tancava a la presó el president de Catalunya escollit per la majoria del Parlament de forma democràtica. I ha fet coses que jo - que no en soc militant- no comparteixo, com, per exemple, la d'investir al president Aragonès donant-li dos anys de coll abans de presentar una qüestió de confiança (tot i que, com s'ha vist amb el pressupost 2022, en el que el Govern va trobar uns altres socis que no eren la CUP per aprovar-lo, això era paper mullat). O altres sobre les que tinc molts dubtes, com la de posar una data per un altre referèndum (cal?). I en general, penso que caldria deixar enrere alguns excessos formals i estètics suposadament "revolucionaris" i fer sempre propostes en positiu.

Però, més enllà d'això, no crec que ningú pugui posar en dubte que la CUP continua fent una aposta netament independentista (cosa que no es pot dir ja ni d'ERC ni de Junts) i que és l'únic partit amb representació institucional que no té cap dubte sobre l'àmbit territorial de la nació catalana (els Països Catalans) i així ho fa constar sempre. Tampoc es pot dir que no estigui disposada a enfrontar-se a l'estat espanyol i a desobeir: casos Pau Juvillà i Eulàlia Reguant i tants altres militants de base que no es presenten al jutge quan són citats (també hi ha gent que no és de la CUP). I no s'ha d'oblidar que, quan es va produir el cas Juvillà, la CUP va demanar la presidència provisional del Parlament per tal de desobeir obertament.

I algun dels projectes més interessants i més innovadors de la legislatura, com el de la renda bàsica, es fan a proposta seva. I continuen ferms donant suport als moviments socials i enfrontant-se directament al capitalisme d'"amics", depredador i extractivista: Jocs Olímpics d'hivern, macroprojectes urbanístics o d'energies renovables o línies de Molt Alta Tensió (MAT), parc eòlic de Tramuntana, desnonaments impulsats per fons voltors, bancs i grans tenidors... I fent propostes sobre habitatge, municipalització de l'aigua, nacionalització de béns i serveis públics (o que haurien de ser-ho): energètica pública, farmacèutica pública, banca pública .... I insistint en la necessitat de la sobirania nacional i les sobiranies sectorials que requereixen una planificació democràtica i participativa.

Però és que, a més, em sembla tremendament injust que es vulgui exigir més a la CUP amb els seus 9 diputats que als altres dos partits "independentistes" que tenen 65 diputats en conjunt i que formen el Govern de la Generalitat. En definitiva, no tots els partits ara existents són iguals, n'hi ha que s'han reconvertit clarament al neoautonomisme i a un capitalisme neoliberal model espanyol (ERC, Junts) i d'altres que, amb els seus errors, es mantenen fidels a allò essencial (CUP): una República catalana independent, ecosocialista i feminista.

5.- Crec que per arribar a la independència, a la República catalana, es requereixen almenys quatre coses. Una: la preparació adequada (que no hi era el 2017) del control del territori que, sens dubte, exigeix la complicitat (o almenys la neutralitat real) de la policia catalana i les policies locals. Dos: la preparació adequada en el complex marc internacional (que tampoc hi era el 2017) per tenir complicitats assegurades, i particularment d'alguns països clau o importants. Tres: és absolutament bàsica la capacitat de tornar a engrescar la gent amb la idea de la República catalana independent i la formació i preparació per a la desobediència activa i l'enfrontament inevitable amb l'estat espanyol.

Quatre: començar a exercir ja, des de tots els àmbits -institucional, personal, econòmic, polític i social- la desobediència activa, l'enfrontament, l'embat que posi en xoc i en crisi a l'estat espanyol (com ho va estar en part a principis d'octubre de 2017), tant des del punt de vista polític -posar en crisi el règim del 78-, com econòmic -posar en crisi el model de capitalisme d'"amics" espanyol-, com social -enfortint el sindicalisme, el cooperativisme i altres moviments socials partidaris de la República independent i arrelats a les classes populars i al territori-.

Sincerament, no veig que el govern de la Generalitat i els partits que el formen (ERC, Junts) estiguin per una política que vulgui tirar endavant aquests objectius. Altrament, crec que la CUP estaria disposada a donar suport i a participar amb totes les seves forces (recordem 9 diputats davant de 65) per aconseguir-los.

En tot cas, no és fàcil, evidentment, però per als que realment volem la República catalana independent no calen paraules i més paraules que al final són buides, que ja no volen dir res, sinó que cal anar-hi, anar-hi i anar-hi sense descans.