Ho hem tornat a fer. I ho tornarem a fer. Perquè no som les dones de ningú més que de les nostres pròpies vides. Ho farem per les mares, àvies i germanes que hem tingut, per les filles que tindrem, i les que no tindrem, per les veïnes, les companyes, les amigues i les desconegudes amb qui creuem la mirada. No en sabem el nom, però les podem entendre. També per les que no hi són i per les que, malauradament, no hi seran. I per les que no hi han volgut ser per decisió pròpia. Perquè les victòries acaben sent sempre compartides, com ho és ara la lluita. 

El nostre 8-M és permanent. Hem buidat la nostra rutina per omplir els carrers, per deixar-nos la veu per aquelles que criden en silenci. Per les que somniem amb el tresor de parlar en primera persona. Per les que, des de l'anonimat i la solitud, coregen les consignes que avui s'han s'escoltat per les seves finestres. Una escletxa és sempre un raig de llum per sacsejar consciències o allotjar esperances. I sí, volem ser llum avui i demà perquè la nostra revolució comença cada dia quan obrim els ulls amb la determinació d'esmicolar la cadena del patriarcat. Quan les pors se socialitzen es fan més dèbils. Quan es trenca el silenci, som més fortes. 

Avui clamem al carrer i demà ho seguirem fent a casa, a la feina i a tot arreu on sigui necessari. En defensa pròpia i col·lectiva, i contra totes les violències. Les explícites, les soterrades i les sistèmiques. El feminisme ens ha revelat que sentiments com la culpa, la por o el d'inferioritat són grans inhibidors de la pròpia consciència, el cadenat per blindar un statu quo dissenyat en masculí. I, precisament per això, hi haurà detractors, perquè s'està anant directament a la línia de flotació dels privilegis.

Hi haurà qui vulgui fer creure que tot plegat és un artifici ideològic, qui vulgui aparentar que la igualtat existeix i que ara aflora un feminisme que es pot equiparar al masclisme. Forma part de la trampa negacionista per seguir perpetrant un sistema que relega la dona pel simple fet de ser dona. No és una percepció, tenim les xifres. Les públiques i les soterrades. Dels feminicidis i de les desigualtats. I també l'experiència pròpia i cada vegada més compartida. La xarxa creix, es fortifica i va guanyant aliades. I aliats. 

Ho hem tornat a fer. I ho tornarem a fer. No només per conquerir el que encara queda sinó per protegir el llegat de les nostres predecessores. En som deutores i, a la vegada, ens volem contribuïdores. Hem après que ningú ho farà per nosaltres i que la primera persona del plural és la nostra gran arma. Així que, amb les nostres diferències, dubtes, pors i somnis, anem de la mà rumb cap a l'alliberament. Seguim.