Aquest era el lema amb què Miquel Iceta va fer la campanya per a les primàries que acaba de guanyar al PSC, superant de gairebé nou punts l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet Núria Parlón. Almenys observada des de fora, la competició va ser neta i sense escarafalls. Va ser un missatge especialment clar per un PSOE que en els mateixos moments ha donat un espectacle de divisió i cainisme dramàtic: es poden confrontar idees i persones, i sobretot, consultar els militants, sense que això impliqui terratrèmols irreparables. Iceta es va fer càrrec del PSC en el seu pitjor moment, al 2014 quan el descrèdit de la socialdemocràcia, les contorsions respecte al dret a decidir (que finalment acabarà abandonant) i una divisió de la cúpula evident, li lliuraven un partit afeblit per les escissions i la substancial pèrdua de consensos. Davant de la perspectiva real d'una marginació del PSC al sistema polític català va aparèixer com el senyor Lobo de Pulp Fiction. 

Un any després fou elegit en unes primàries en què competia tot sol, bàsicament perquè cap altre dirigent es va voler enfrontar a una situació tan adversa. Va encarar el llarg cicle electoral començat amb les eleccions municipals de la primavera del 2015 amb tolerància a la frustració, un travat relat de resistència, i molts haikus per a mantenir la calma. El vendaval fou gran: el PSC va perdre dos-cents mil vots i la meitat de regidors, sobretot a causa de les candidatures de confluència. Tanmateix, va aconseguir retenir algunes administracions significatives (com ara Santa Coloma de Gramenet) i, en els mesos següents –amb una desacomplexada política de pactes- va aconseguir situar el partit en el govern de les quatre capitals catalanes. Al setembre del 2015 va ser candidat a la presidència de la Generalitat en un marc plebiscitari del tot hostil a la tradicional "complexitat" socialista davant del fet nacional. Amb l'intent de diferenciar-se d'un discurs merament espanyolista (difícil, quan portes la motxilla de fotos amb companyies com SCC), el PSC va rebre per tots costats, amb fugues de vots alhora cap a C'S, a JxSí i a CSQEP.

Més haikus: al capdavant dels 16 diputats socialistes al Parlament i amb la negativa frontal a participar de les iniciatives lligades al procés, en aquests mesos ha estat sovint capaç de trobar el to d'una crítica que els adversaris no han pogut passar per alt. Les eleccions del desembre van significar una reducció dràstica del consens del socialisme català en unes generals, perdent la meitat dels vots i quedant-se en set diputats, fonamentalment per a l'aparició dels Comuns. Més haikus, i on no arriben els vots, que arribi la capacitat de jugar un paper de mediació: a Catalunya i a l'Estat, Iceta va ser percebut com a una de les poques veus del món socialista que més enllà de plantejar formalment un pacte amb Podemos i les confluències, s'ho creia. És ben cert que en el pack hi anava també l'acord amb C's (que els militants del PSC havien majoritàriament rebutjat), però és alhora cert que Catalunya va ser l'únic lloc a l'estat on es va conformar una cosa semblant a un diàleg a l'esquerra. Ara, després de la repetició electoral del juny i al mig de la tragèdia del PSOE, el PSC sembla voler-se mantenir fidel a la idea de votar rotundament no a la investidura de Rajoy, passi allò que passi. I ja estan passant coses: només fa falta veure les declaracions de la gestora del PSOE al respecte. Però Iceta no para de moure's: mentre a Catalunya proposa reforma constitucional i via canadenca –a diferència d'allò que va fer la seva contrincant a les primàries–, s'alça com a valedor de tots aquells que dins del PSOE han patit i sofert pel complot contra Sánchez, recuperant així pes i veu molt per sobre d'allò que li correspondria pels pocs diputats dels qui disposa el PSC.

No sabem què passarà, però ara per ara, i per molt que pugui semblar paradoxal, els socialistes catalans apareixen avui més forts que ahir. Segurament, sembla ser-ho el seu secretari, perquè ha aconseguit ser un actor amb certa influència en el conjunt del sistema polític, espanyol i català. Queda per preguntar-se quin és el secret, més enllà de les reconegudes i experimentades capacitats polítiques del personatge. La resposta té molt a veure amb aquella sonada actuació dansarina que va fer en un míting, desconcertant a un compungit Pedro Sánchez: Miquel Iceta no ha tingut por de sortir a ballar, encara que a vegades la música no li agradava gens o que a la pista hi havia gent nova. No ha tingut por de seguir defensant la idea del reconeixement nacional català dins de l'estat espanyol, tot arriscant-se a ser assimilat aquí al centralisme ranci i dins del PSOE a ser titllat d'independentista. Sobretot, no ha tingut por –aquella por paralitzant, que està a la base de la implosió del PSOE-, de l'emergència de Podemos i de les confluències, reconeixent sense gaires escarafalls que a la part de l'esquerra de la pista hi há més gent que abans i que potser, segons la música que toqui, no seràs tu el rei de la pista, però que allò fonamental és que no es deixi de ballar. Aquesta capacitat d'adaptació als canvis que s'han produït -i que no s'esborraran, per molt que alguns barons tanquin fort els ulls- segurament ha estat fins ara la taula de salvació del PSC d'Iceta. Que, a diferència d'allò que s'ha comentat en els últims dies, està lluny de plantejar un trencament amb el PSOE. La seva aposta és que almenys alguns dels seus companys a les espanyes, perdin la por i surtin a ballar. Aviat sabrem si ho aconseguirà o si acabarà ballant tot sol.