L’Institut d’Estadística de Catalunya acaba de fer pública la llista dels 200 cognoms més freqüents entre la població resident al país. Obren la llista García, Martínez, López, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez, González, Gómez, Ruiz, Martín, Jiménez, Moreno, Hernández, Muñoz, Díaz, Romero, Navarro, Torres, Álvarez, Gutiérrez, Molina, Serrano, Ramírez i Gil. Tot seguit apareix el primer cognom, Vila, originari de Catalunya. A partir d’aquesta irrupció es combinen els llinatges originaris del país i els que es podria definir sense ànim d’ofendre a ningú com a “castellans”. O bascos, gallecs, aragonesos o navarresos. Fins arribar a Vila hi ha 1.446.357 catalans amb un cognom almenys d’origen no català. La llista constata l’enorme immigració que ha anat arribant, al llarg dels segles i, sobretot, de les darreres dècades, procedents d’altres punts de l’Estat. Un fenomen que s’ha fet més complex encara en les dues darreres dècades amb immigrants procedents d’altres països del món que sumen prop d’un milió i mig de persones.

Tot això és la realitat i tot això es pot interpretar, també, amb una mirada que pot ser des de científica fins a xenòfoba. Però, en tot cas, la realitat hi és. Aquells que veuen Catalunya com una regió espanyola deuen considerar aquesta allau immigratòria com una anècdota. O fins i tot com un bàlsam nacional alleujador. Des d’aquesta perspectiva hi ha les sensibilitats més esmolades socialment, que es preocupen exclusivament pel nivell de vida de tota aquesta immigració. La dels anys cinquanta i seixanta i la de la primera dècada del segle XXI.

Aquells que veuen Catalunya com un país amb una llengua i una cultura pròpies, sense gaires ressorts efectius per fer-les hegemòniques, s’ho miren potser així, però també amb una altra preocupació. Igualment lícita. Perquè la Catalunya franquista no comptava amb les eines necessàries per integrar lingüísticament i culturalment tanta gent. El genocidi lingüístic i cultural que patia des de l’any 39 amb prou feines hauria permès que el català i la cultura que s’hi expressa haguessin sobreviscut després de quatre dècades sense complicacions afegides. La que ha seguit després ha comptat amb eines limitades i no del tot efectives per aguantar.

La Catalunya actual és el resultat de tot això. Un resultat d’equilibris fràgils. En què molta d’aquella gent que va arribar durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta s’ha limitat a canviar de paisatge, però on també la immensa majoria d’aquella gent ha acceptat que els seus fills o els seus néts s’escolaritzin en català sense convertir-ho en una batalla identitària. En què la nova immigració que arriba procedent d’Amèrica Llatina, el Magrib, Filipines, Xina o Pakistan aprèn el català en les ciutats petites o mitjanes i es fa entendre en castellà a les grans ciutats.

La realitat demogràfica a Catalunya s’ha d’assimilar sense drames, conscients dels perills de distorsió i els avantatges econòmics o socials que representa. Però ningú no hauria de mirar cap a un altre costat. Aquest país ha absorbit una immigració en mig segle que no admet cap altra comparació en el seu entorn pròxim. Països tan petits com Catalunya, com ara les repúbliques bàltiques, han registrat xifres i moviments semblants, però amb situacions polítiques molt diferents. Constatar-ho no és ofendre. Afrontar les distorsions que pot comportar és, senzillament, una responsabilitat necessària.

La Catalunya actual és la que han conformat centenars de milers de persones que es diuen Pérez, García, Moreno o Navarro. El país no s’explica sense ells. Però el país s’ha fet diferent lingüísticament i culturalment amb ells. Negar, per exemple, que el català ha perdut l’hegemonia social en quasi tots els sectors i que pot diluir-se per la desídia o la inconsciència dels seus parlants i la força dels que s’expressen en castellà és suïcida. Els Pérez, els García, els Moreno o els Navarro poden ser determinants perquè això no passi. Però primerament algú els ho ha d’explicar i després han de participar d’aquests neguits i del futur d’un país que no es pot resignar a ser província assimilada. El problema és vell. La tendència a mirar cap a un altre costat per no haver-lo d’afrontar, també. Les respostes vàlides que darrerament ha anat articulant el sobiranisme l’ha regirat. La possibilitat de fer de Catalunya un estat independent ha canviat les antigues percepcions. Però encara ara, amb una Catalunya dins d’Espanya o fora, els Pérez, els García, els Moreno o els Navarro són crucials, quantitativament crucials, perquè aquest país no sigui només un paisatge diferent. La consideració encara és plenament vàlida.