"T'avorreixen les vacances? Ets dels nostres". Aquest, més o menys, és l’eslògan amb què es presenta una Escola de Negocis del país. És a dir, si vols ser algú, si ets cool, si vols estar a l’avantguarda de la societat, passa de vacances, que són per als perdedors. Vaig recordar aquest anunci quan vaig sentir la presidenta de Madrid, Carmen Cifuentes, explicant que ella no faria vacances aquest estiu perquè eren "voluntàries", i que ella no trobava millor lloc al món per estar-se que el seu despatx de Puerta del Sol. La polèmica que va venir a continuació va obligar la dirigent del PP a fer els habituals tuits de correcció/matís/autodefensa, assegurant que el descans temporal és un dret dels treballadors. 

Ho és des de 1936, quan el govern del Front Popular francès les va instaurar per llei. I a Espanya l’estatut dels treballadors deixa ben clar que són insubstituïbles per cap altra compensació. Però, en canvi, hi ha escoles d’executius que consideren que les vacances són una molèstia, i fan apologia d’aquest home unidimensional que viu només per a treballar sense aturador. Per descomptat, aquesta mena d’apoteosi del workoholisme té un truc: els qui la promocionen pertanyen a la minoria que viu de feines vocacionals i ben pagades. Els anuncis no ens ensenyen caixeres de supermercat, vigilants de parking, operaris d’un taller mecànic o personal de la neteja de la T1. Treballadors que contribueixen com qualsevol altre a l’economia i a la construcció de la societat, i a qui segurament no avorreixen les vacances.

El problema és més de fons: els drets que els treballadors han aconseguit després de molta lluita i molt de sacrifici s’analitzen cada cop més, implícitament o explícitament, com un privilegi. I aquesta mistificació va molt més enllà de les vacances: al mateix sac s’hi posen els contractes estables, la jornada de vuit hores, el respecte a la prevenció de riscos laborals, les pensions públiques o fins i tot la reivindicació del salari mínim. La setmana passada va morir a Morón de la Frontera un treballador que estava asfaltant un carrer quan els termòmetres marcaven 43 graus.  Estava treballant molt més enllà del que marcava la seva jornada laboral. No va ocupar gaires portades, no estava en línia amb l’agenda de l’actualitat vigent. Amb tant poca atenció rebuda, no hi ha cap garantia que la tragèdia no es repeteixi. I podríem fer reflexions similars amb la resta de drets laborals. 

En fi, bones vacances a tots, que les teniu molt merescudes.