Tant que van arribar a criticar les dissensions internes del tripartit; tan ingovernable que deien que era un executiu amb veus diverses; tant que s’han arribat a contraposar, exemplarment, a aquella situació; tant que ens han arribat a assegurar que la “puta i la Ramoneta” estava morta i enterrada ... I, ves per on, resulta que s’han passat tota la campanya evidenciant que en són dues de veus: una que proclamava, fermament i clara, que respondria a la voluntat d’un poble convocant un referèndum per l’estat propi; i una altra que, tot i que més fluixet, no es cansava de repetir a tot aquell que li prestés un moment d’atenció, que no, que ells no estaven per la independència, ni pel referèndum, ni per res que se li assemblés. I que gosava, sense cap vergonya ni intent de dissimular, deixar fora de les llistes la única veu que, dins de la formació, havia gosat definir-se obertament a favor de la independència.

I, ves per on, la gent, el poble –aquell mateix del que havien de representar la voluntat, que resulta que no és tan fàcil d’entabanar i que tenia molt ben assumida la lliçó-, doncs ha decidit que vol les coses clares i la xocolata espessa, que vol que el representi algú que diu el que pensa i que fa el que diu. I no ha volgut consolidar un govern, bipartit, de dos partits que no es posen d’acord respecte a la qüestió fonamental per la què havia convocat les eleccions. Dit ras i curt, no se n’ha refiat.

I s’ha decidit per votar les opcions inequívoques; les que, de tant picar pedra durant anys i panys, s’han hagut de sentir anomenar radicals, irresponsables, inexpertes, apoltronades i ves a saber quantes coses més, però que arribada l’hora de la veritat (que és ara, ja) són les que més confiança i seguretat han donat de ser coherents amb les seves promeses i lleials als votants que les han cregut. I les grans triomfadores d’aquestes eleccions han estat les opcions, fins fa quatre dies minoritàries, que han sabut escoltar i traslladar als seus programes les prioritats que el poble porta mesos, si no anys, reclamant: democràcia real, justícia social i llibertat nacional.

I així, el segon, aquell que en atletisme sempre es diu que és el més trist del podi, s’ha convertit en aquestes eleccions en el gran vencedor. Perquè ha sabut guanyar-se la confiança dels electors, assumint, corregint i deixant enrere errors passats, i posant l’èmfasi en el que per la gent és el fonamental. I que, com que resulta coincidir amb la seva aposta de sempre, té més legitimitat que ningú a l’hora de defensar-la. I a més ho ha fet amb un candidat que s’ha guanyat la credibilitat amb una manera de fer planera, propera, didàctica i honesta; que ha sabut defensar des dels interessos del seu poble, com alcalde, fins als interessos de Catalunya al món, com eurodiputat; i que ha estat capaç de personificar l’optimisme serè que ens ha fet creure que ara sí, que ara va de debò, que ja no hi ha aturador. I que ell en pot ser la garantia. Ara tots els focus il·luminen al segon.