La candidata a l’alcaldia de Barcelona per la CUP, María José Lecha, ha explicat aquests dies què entén el seu partit per “ruptura cultural”. La CUP reivindica recuperar la memòria d’alguns llocs i episodis que podríem considerar a aquestes alçades ben recuperada. Per exemple, la de la comissaria de la Via Laietana, la de la Model, la dels bombardejos de Barcelona durant la guerra incivil o la de les Brigades Internacionals. Tot això ha estat investigat, recuperat i difós a bastament.

El problema de la comissaria de la Via Laietana és que continua sent comissaria i el de la Model, que continua sent la Model, tot i que menys, perquè ha perdut algun tros i la idea és que els perdi tots el més aviat possible. Qüestió de pressupost. Ara, se n’ha parlat i se n’ha escrit molt. Pel que fa als bombardejos, fins i tot s’han inaugurat plaques commemoratives als llocs on més gent va caure sota la metralla de l’aviació italiana al servei del general Franco.

No hi ha res a dir sobre la proposta. La memòria de la resistència antifeixista o de la repressió franquista s’ha cultivat, però sempre es pot fer molt més després de quatre dècades d’oblit forçat i de quatre més en què sovint han prevalgut els equilibris i la contenció excessivament prudent.

Però memòria recuperada no ha de voler dir adhesió acrítica. En el cas de les Brigades Internacionals, per exemple, el pas del temps i la distància han permès anàlisis més sensates. Durant els anys de la dictadura parlar d’aquest cos de voluntaris era sacrilegi i anatema, però després van quedar idealitzades i santificades. Com a reacció comprensible, però inexacta. La gent més lliure d’esperit hauria de llegir el llibre de Sygmunt Stein, La fi d’un mite, una tinta amb molts anys als muscles, que finalment ha traduït i publicat Edicions 1984. La història que explica Stein, comunista desenganyat, també és història de les Brigades Internacionals, un artefacte inspirat pel PCUS amb episodis ben sinistres. Memòria ha de ser també això.

Com memòria històrica ha de voler dir també acostar-se a la figura de Buenaventura Durruti. Durruti va ser un assassí per als franquistes. Tan assassí com ells, en nom d’uns ideals antagònics que no per això el justifiquen. No hauria de ser ara, doncs, un sant per als demòcrates. Perquè el dirigent de la FAI no se’n sentia gens ni tenia l’humanitarisme com a bandera per al progrés social. Cada personatge històric ha de ser interpretat en el seu context, però un context advers i dur no justifica el crim. María José Lecha reivindica ara Durruti com un membre del santoral laic. En nom de la “ruptura” es pot confondre tot. També la memòria històrica.

Però si resulta abrasiu demanar ara respecte per Buenaventura Durruti, encara pot ser-ho més homenatjar la Legión. El pròxim vint de setembre farà 95 anys de la fundació del Tercio de Extranjeros. Repassar la biografia del seu fundador, José Millán-Astray, dóna la mesura exacta del fenomen. A aquestes alçades l’anacronia resulta insuportable. Però des de la desaparició del franquisme tothom ha mirat cap a un altre costat i s’ha permès a aquest cos militar especial la pervivència i la reivindicació d’uns valors primaris indefensables.

S’equivoca, profundament, María José Lecha quan demana honorar la memòria de Buenaventura Durruti. No hi ha honors que valguin. Només l’estudi del personatge i l'aclariment d'episodis en la seva biografia que encara no s’han desvelat després de tants anys. S’equivoca, tant o més, Felip VI, un rei que es vol constitucional, quan accepta presidir l’homenatge a la Legión. Si l’actual monarca espanyol es considera demòcrata, que els llegeixi les paraules que Miguel de Unamuno va llançar contra José Millán-Astray el 12 d’octubre de 1936, Día de la Raza, al paranimf de la Universitat de Salamanca.

Vuitanta anys després, hem entrat en la civilització o no hi hem entrat?