Llegir Sense notícies de Gurb sempre era un bon al·licient per anar a classe de Castellà durant l'ESO. Un llibre d'aquells que, quan es conformen els gustos, entra bé, perquè és irònic, divertit quan es torna absurd, i perquè es nota que l'autor s'ho vol passar bé. L'autor, Eduardo Mendoza, és d'aquells que apareixen a totes les llistes de lectures obligatòries i que, quan treu una novetat editorial, o quan rep algun premi, té ganes de parlar, i no només del llibre. Ho ha tornat a demostrar aquest dilluns, quan ha deixat anar una idea incomprensible: que Sant Jordi s'hauria de dir, simplement, el Dia del Llibre. Que el nom del personatge "no pinta res" en una celebració com aquesta. 

Més enllà de qüestions purament cronològiques -primer va existir Sant Jordi, després va venir el Dia del Llibre-, l'argument de Mendoza queda trufat amb conceptes per desacreditar el personatge que no s'aguanten per enlloc: "Era un maltractador d'animals que segurament no sabia ni llegir, no té res a veure amb els llibres i no és ni patró dels escriptors, només ha aprofitat la data per posar-se allà, però se n'ha de dir Dia del Llibre". Curiosa crítica, aquesta del maltractament d'animals, perquè Mendoza és d'aquells autors que ha reivindicat les curses de braus. "Vull que a Catalunya hi hagi concòrdia, bona voluntat, corrides de toros, vi, gresca i futbol", va dir l'any passat. 

Ho va fer en l'entrega dels Premis Princesa d'Astúries, un reconeixement d'aquells que, quan toca a un escriptor català, sempre premia una determinada tendència. És una manera de funcionar decimonònica, que troba provincià tot allò que fa certa olor de reivindicació nacional -catalana-, que tendeix a treure el debat sobre si els autors que escriuen en castellà a Catalunya són literatura catalana -només per allò que els convé, normalment- i que té una capacitat incansable per atreure el sucursalisme. De totes les coses que queden per desnacionalitzar, que probablement cada dia en quedin menys, Sant Jordi és una carpeta pendent. Per això Mendoza diu el que diu aquest dilluns. 

A força d'eliminar els trets diferencials de les grans tradicions catalanes, algunes d'elles universals, hi ha qui vol que el país sigui cada vegada més petit. Es pot parlar del trauma que va suposar el procés per a escriptors com Mendoza, o com Javier Cercas, perquè tot i haver guanyat -Catalunya no és independent, ni té la perspectiva de ser-ho- no perden l'oportunitat per passar comptes. Si ja no es pot ni celebrar Sant Jordi, quin paper reserven a la cultura catalana aquests intel·lectuals? Quin paper reserven al català aquest grup d'escriptors? Si ja no es pot reivindicar Sant Jordi, com es pot muscular institucionalment el dia més important de l'any per a la cultura del país?

Buidar de significat una data tan assenyalada és anar abonant el terreny per a una desnacionalització que avança, també, per la caiguda en l'ús de la llengua. L'independentisme, quan governava, no va fer els deures. I, probablement, per acció o per omissió, va fer que tot allò que tingués un cert component català acabés disposant d'un regust processista que, amb el pèndol girat, ha acabat generant antipatia. Terreny adobat perquè Mendoza, un bon escriptor, pugui defensar públicament que Sant Jordi té exclusivament un component d'indústria cultural. Potser és perquè, ara que els catalans que no pensen com ell estan en minoria, es pot acabar de rematar la feina.