Demanem accions contundents quan es detecten amenaces, coaccions, violència física o psicològica per raons de raça, d’ideologia o de religió. No tolerem i exigim implicació dels poders públics quan les xifres de morts a les carreteres augmenta, quan els robatoris són violents.

Protegim els nostres fills i filles de les possibles caigudes, amb sistemes de subjecció en els vehicles, tanquem les finestres quan visitem parcs amb fauna perillosa. Posat en una situació extrema, els pares es posarien davant d’una excavadora i si convingués, davant d’un tanc per protegir el seus fills.

En el cas de que els fills siguin nenes, el risc de patir violència és més elevat i el tipus d’agressió més provable és la de gènere i malgrat tot riem les gràcies dels acudits masclistes.

Pensem que criar les nenes perquè siguin valentes i independents les protegirà, sense adonar-nos que els nens aprenen del que fem i no del que diem que cal fer.

Riem dels gestos insignificants quan un nen es mostra tòpicament mascle. Els justifiquem dient que ho deu haver vist a la televisió. Només són nens, només son bromes.

Assumim que les converses sobre les dones en els vestidors masculins dels instituts i del gimnàs adquireixi un to què tots hem escoltat sense callar-ho. Les dones són un objecte i la forma de determinades parts del seu cos les defineix, en determina la seva classificació.

Abans dels catorze anys totes les nenes hauran sentit com algú s’ha dirigit a elles amb la paraula “puta”, però no passa res, està de moda o ha sigut sempre així. Deixem que l’insult s’instal·li en el llenguatge corrent, si alguns nens dels instituts es dirigeix amb la deferència deguda cap a les seves companyes serà titllat d’antiquat i d’afeminat.

Les bromes passen de ser escatològiques a ser grolleres i, al cap i a la fi, els que avui són pares de nois joves potser també ho van fer quan eren joves i sortien amb la colla d’amics. La ratlla entre la broma grollera i la vexació és molt prima.

La majoria de les noies quan arriben al setze anys han patit un intent d’agressió sexual. Algun noi les ha tractades com un objecte per al seu plaer, sense considerar la seva voluntat o sense proposar-se ajudar-la i portar-la a casa si ha begut o consumit altres drogues.

La UE ha fet públiques unes dades esfereïdores en què més del 50% de les dones europees reconeixen patir o haver patit violència psicològica, el 33% violència física o sexual. Més de 63 milions de dones.

Però seguim rient les bromes masclistes, els acudits que perpetuen tòpics. I fent-ho, ajudem a propagar el més estès dels mals que atacarà a les nostres filles.

Les dades dels Mossos d’Esquadra ens indiquen que en el darrer any la violència masclista en els joves d’edats compreses entre els 15 i els 17 anys ha crescut un 11%, però, es clar, només és una xifra. El 42% que denuncia violència psicològica, no trigarà en denunciar violència física. El 50% dels menors de 14 anys han patit violència directe o l’ha vist al seu entorn; però, es clar, només són xifres.

Quan ens informen d’un nou assassinat a mans de la parella, ens donen percentatges de denuncies prèvies o d’ordres de protecció (com si aquesta manera de viure fos la desitjada) i ho incorporem a la normalitat dels dies.

Es tracta d’impressionar als altres nois de la colla, es tracta de comentaris davant la televisió, en els camps esportius o en les barres del bar, i van configurant un univers en el que els nens creixen considerant normal la vexació de les nenes.

La desconsideració, el maltracte salarial, la doble i triple jornada es consolida després de les regressions socials de la crisi i les xifres de violència masclista no paren de créixer. 

Quan esperem un fill i ens comuniquen que serà nena, la nostra manera de protegir-la és educar els nens de manera diferent. La llosa cultural construïda durant segles només es destruirà quan cada pare, quan tots els pares, entenguin que per protegir la seva filla han d’educar als seus fills per trencar la cadena de transmissió d’aquesta banalització del principal perill per a les nenes, que es faran grans.